Un palau, un massatge, un té i un pastís de xocolata

Comencem un nou dia a la ciutat d’Udaipur, coneguda com la ciutat dels llacs. Aviat al matí els ghats, escales, que entren en el llac, s’omplen de persones que s’hi banyen i hi renten roba. Tot i l’ambient impregnat de les característiques fortors de l’Índia, l’escenari bé mereix uns instants de contemplació.


El Palau de la Ciutat d’Udaipur, en realitat diversos palaus de diferents èpoques des del segle XIV, continua sent propietat del maharaja de Mewar, i està replet de pintures de les èpoques passades de la família, les seves gestes i les seves celebracions. És el més gran de tota la regió de Rajasthan, i en ell s’hi erigeixen set arcs que commemoren les set vegades que els maharajes van distribuir el seu pes en or o en plata entre els seus súbdits. Certament, però, tot i que pugui sonar a conte de les mil i una nits, ens queda una sensació agredolça sobre la imatge que pretenen donar-se els actuals maharajes. Busquen oferir als visitants i al poble una imatge de nobles moderns i solidaris, involucrats en fundacions privades amb projectes de beneficència subvencionats per l’explotació turística de les seves fortaleses i palaus. Però els temps canvien i el món s’adapta a cada nova època.



Visitant el temple hindú Jagdish, del 1651, hem compartit uns instants del festival que aquests dies celebren els habitants d’Udaipur en honor a Ganesh, el seu déu de la bona sort i la fortuna.


Avui hem fet una pausa especial i obligada en el nostre itinerari replet de visites, i ens hem regalat el plaer d’un massatge ayurvèdic al bell mig d’Udaipur. Vint minuts d’intens oli perfumat i agradables sensacions ens han transportat mentalment pels indrets més bells retinguts a les nostres retines. El té i el pastís de xocolata que ha seguit al massatge ens han reconciliat amb l’estressant ritme d’aquest país que encara no ha deixat de provocar-nos sensacions contradictòries. Filosofant amb un tros de xocolata a la cullera, estem d’acord en què l’India és un poble que encara no entenem bé cap a on va; no tenim clar si està en procés de construir-se, o de destruir-se, en un renaixement modern al que li veiem el cap, però no la cua. De fet, l’hinduisme sempre ha viscut la lluita entre Vishnu – el poder creador – i Shiva – el destructor. La sensació és que el país viu aquesta dicotomia cada dia.

Us deixem reflexionant amb una altra imatge de la ciutat d’Udaipur, el somni dels prínceps rajputs.


Anna i Felip

Foto 1: Vista dels ghats d’Udaipur al matí.
Foto 2: El gran Palau de la Ciutat d’Udaipur, palau de reis i reines de la dinastia Mewar.
Foto 3: Fantàstica pintura del maharaja al Palau d’Udaipur.
Foto 4: Temple hindú Jagdish en un dia especial en honor a Ganesh.
Foto 5: Udaipur a la riba del llac.