dimarts, 24 d’agost de 2010

Final de trajecte

Abans del comiat a l'Índia tenim pendents alguns comentaris sobre el menjar. Com no podia ser d’una altra manera, el menjar indi és molt especiat. Per entendre’ns, nosaltres no sabem cuinar sense sal, doncs ells no saben cuinar sense posar com a mínim tres o quatres espècies diferents. En tenen desenes, potser centenars. Moltes no les coneixem. Aquí han de ser molt imaginatius amb els sabors perquè la resta de la dieta és molt bàsica: arròs, llegums i carn de pollastre o xai. No mengen carn de vaca i a pocs llocs de porc. I això si no ets vegetarià!

I a més de les espècies hi ha el picant. Fins i tot si demanes “no spicy” no poden evitar que piqui. Per exemple, aquest plat és un “thali” (una safata metàl•lica o amb fulles de plataner que se serveix amb arròs blanc i diferents preparats) i de totes les salses només dues no picaven. Entre una cosa i l’altra, els mals de panxa no es poden evitar. Tot i això el menjar té molt de gust i, sobretot molta olor. Els bitllets de 10 i 20 rupies fan tots olor a menjar!


El més normal és demanar un plat de carn amb alguna salsa i un altre d’arròs, que pot ser “pulao” (pilaf amb espècies) o biryani (cuinat ja amb una espècie de curri). Els vegetarians poden canviar la carn per “dhal” (llenties al curri) o “raita” (una mena de iogurt que ens ha servit per rebaixar el picant). Tot plegat és un menjar molt “líquid”. Per coses més solides hi ha l’opció del “tandoor” (forn de fang) on fan un pollastre molt bo (murgh). També hem tastat alguna especialitat de més al sud com les “doses” (una mena de crepe gegant farcida d’un puré de diferents llegums i patata).

Tenen pa sense llevat (chapati, naan o roti) que el poden fer amb mantega, formatge sense fermentar (paneer) i fruits secs. De dolços poca cosa i sempre basats en la llet com el “gulab jamun”. El menjar és força barat. Depèn d’on vagis a parar pots quedar satisfet per entre uns tres i cinc euros per persona. Menjar al carrer, com fan molt indis, és encara més barat però pot ser un suïcidi per l’estómac. Els indis mengen amb les mans; bé, amb la mà dreta (fins i tot per tallar el pa) però a la que et veuen la pinta d'estranger et posen coberts per si de cas. En algun lloc hem menjat amb la mà i no és fàcil (sobretot si intentes evitar la mà esquerra). Això sí, és divertit.

I per veure poca cosa que no coneguem, a banda de les mítiques Mirindes. Arreu et trobes paradetes de “nimbu pani” (una mena de suc de llimona, però fet amb aigua local difícil de pair). Ah! I el chai (té amb llet) és omnipresent. La cervesa local és la Kingfisher i ve en ampolles de 750 ml o sigui que es pot compartir, cosa que va bé perquè a diferència del menjar, l’alcohol és força car. Hi ha vins, però els preus valen com cinc àpats junts.

Per acabar, la nostra petita conclusió. Índia ens ha sorprès, en algunes coses per bé i en d’altres per mal. Ha estat un viatge molt dur físicament, més que no pas mentalment, potser perquè veníem advertits i atents. El clima en aquesta època és dur; la calor i la humitat es fan asfixiants i dificulten molt el viatge. La gent és complexa; no sempre resulta fàcil poder confiar quan tens sempre cinc persones envoltant-te i seguint-te allà on vas, venent-te coses i preguntant-te totes a la vegada. Per no parlar dels constants caçadors de propines que t’enganyen tan com poden per treure’t totes les rupies possibles. Es fa difícil baixa la “barrera” per seure amb ells a xerrar, però si ho aconsegueixes la gent també pot ser encantadora. L’Índia té un passat fascinant, civilitzacions i imperis increïbles i una història i un patrimoni fantàstic que ens ha deixat aquest bon regust de màgia durant el nostre llarg viatge per les terres més sorprenents d’aquest curiós país. Curiós perquè, com ja indicàvem en un post anterior, encara no sabem si l’Índia s’està construint o destruint, o les dues coses a l’hora. Ens quedem amb les seves vaques pels carrers i les seves figures d’elefants, que portin fortuna allà on no n’hi ha.



De moment, mentre seguim cercant respostes, ens acomiadem fins la propera aventura.

Anna i Felip

Foto 1: Un thali ple de colors i sabors exòtics
Foto 2: Arròs amb curri de plàtan, coronat amb unes fantàstiques guindes!
Foto 3: Una preciosa vaca descansant tan tranquil•la en un carrer de Jaisalmer
Foto 4: Escultura d’un elefant en una antiga haveli de Jaisalmer

Cap a Delhi amb el Shivganga Express

Viatjar en tren per l’Índia és tota una aventura, us ho podem ben assegurar. El que havien de ser 12 hores es van convertir en 18, però la sensació de dormir amb el ritme del tren ens va acompanyar tot el trajecte de Varanasi a Delhi. Per donar-vos algunes dades us direm que l’Índia té la xarxa ferroviària més gran de l’Àsia i la segona del món, amb 20 milions de passatgers diaris, unes 7.000 estacions i més de 63.000 kilòmetres de vies.

Així que tornem a ser a Delhi per acabar d’explorar-la a fons. I comencem per Lal Qila, el famós Fort Vermell que va fer construir l’emperador mongol Sha Jahan el 1638, durant el període de màxim esplendor de l’imperi mongol. Des que l’Índia és independent, els discursos polítics importants del país s’han donat des d’aquí, i encara hi oneja la bandera penjada el 15 d’agost de 1947. Avui es troba una mica en mal estat, els britànics van utilitzar-lo com a quarter general i moltes de les pedres precioses i pintures que decoraven els edificis i sales van desaparèixer.


Dins el Fort es poden visitar els palaus on treballava l’emperador, els jardins i sales de les seves dones, un palau especial per a la seva dona preferida, per la que va fer construir el bell Taj Mahal, dues sales d’audiències públiques i privades, i la mesquita de la perla, a la que ja no es pot entrar. Els habitants de Delhi hi acudeixen per passejar pels seus jardins en força bon estat i descansar i xerrar a la gespa, deixant passar lentament una altra tarda de diumenge.


A prop del Fort hi ha la Jama Masjid, coneguda com la mesquita dels divendres, que és la mesquita més gran de l’Índia. També va ser construïda per voluntat de l’emperador mongol Sha Jahan el 1644, i té capacitat per a més de 25.000 persones.


Als voltants de la mesquita i davant del Fort Vermell s’estén el famós mercat de Delhi, Chandni Chowk, ple de botigues i paradetes de menjar, un embús de trànsit continu amb pols i clàxons i empentes arreu. Un vertader caos pel que, certament, no plau passejar-hi massa. Però els colors i aromes desperten alguns sentits i graven alguns records, inconfusibles, impossibles de separar de l’experiència de viure l’Índia.

L’últim que ens quedava per veure és el Museu Nacional, un dels millors del país, i un dels més grans. Té milers d’objectes des de la prehistòria, passant per diverses civilitzacions asiàtiques i fins als temps més moderns: armes, pintures, monedes, escultures, teles... I aquí ens acomiadem de Delhi i de l’Índia, després de gairebé quatre setmanes explorant els indrets més sorprenents d’aquestes terres. Però no ens acomiadem encara del viatge, ens queden quatre coses per explicar i les nostres últimes reflexions.

Anna i Felip

Foto 1: La bandera india oneja des del 15 d’agost de 1947, dia de la independència
Foto 2: Palau de les audiències privades al Fort Vermell de Delhi
Foto 3: Jama Masjid, la mesquita més gran de l’Índia

diumenge, 22 d’agost de 2010

El Ganges de la vida i la mort

Arribem a Varanasi, la ciutat de Siva i del riu Ganges, després de tot un dia de carretera. És un dels indrets més sagrats i espirituals del país, els peregrins hindús d’arreu hi acudeixen per rentar en el Ganges els pecats de les seves vides. Els indis també hi venen a morir quan senten que els arriba l’hora, i molts d’altres venen a incinerar als seus éssers estimats.

Però Varanasi no és només el centre de l’hinduisme, als afores, al poble de Sarnath, Buda (que significa el que va despertar) hi va donar el seu primer sermó i va "inaugurar" budisme. Allà, l’emperador maurya Asoka hi va construir temples en el seu honor en el segle III abans de Crist. Aquest rei es va convertir al budisme i ha estat un dels personatges més importants de la història de l'Índia. La bandera del país porta la “dharmchakra” la roda que lluïa l’emperador i que neix de la roda de la vida budista. L’emblema nacional són els quatre lleons del rei. Va ser un monarca il•lustrat que fins i tot va redactar una espècie de drets humans que va esculpir en pedra i que va repartir per tot el país. Algunes d’aquestes peces es poden veure en el museu arqueològic de Sarnath.

Encara avui Sarnath és un lloc de peregrinació pels budistes. De fet hem coincidit amb un grup que estaven repetint el sermó de Buda a la gespa del recinte.


Al vespre ens unim a la “ganga aarti”, una cerimònia en honor al riu Ganges que es fa cada vespre al Dasaswamedh ghat de Varanasi. Centenars d’hindús hi acudeixen per fer les seves ofrenes al riu enmig de càntics i un ambient carregat d’encens i flors.


A l’alba és el millor moment per poder veure de prop la vida del Ganges. La riba del riu al seu pas per Varanasi està plena de ghats (graons que se submergeixen en l’aigua) en els que la gent es banya. Els hindús donen un significat religiós a la neteja. El bany és ritual i cada matí a cada indret de l’Índia et trobes gent banyant-se en fonts, llacs i rius. Banyar-se al Ganges té quelcom d’especial, d’espiritual. Diuen que el riu neix dels peus de Visnu, perquè ell és el que preserva i protegeix tot el que hi ha de bo al món.


En un passeig en barca es poden veure tots els ghats, fins i tot els dos principals crematoris de la ciutat: Harischandra i Manikarnika. Aquí s’hi apila la llenya de sàndal i també el foc sagrat que diuen que no s’ha apagat mai des de fa milers d’anys. Una casta concreta s’encarrega de tot el procés. Lògicament no està permès fer fotos, seria ofensiu.


Varanasi també està plena de gurús (guies espirituals) i aquest són els primers a anar a banyar-se. La gent també fa ofrenes al riu: menjar, flors, encens i li envia els seus desitjos. El que faci falta per purificar-se, per millorar el “karma” en el camí de les reencarnacions, potser així algun dia podran escapar del cicle (“samsara”) i arribar a l’alliberació (“moksha”).

Anna i Felip

Foto 1: Relleus budistes amb una estupa (temple) de fons
Foto 2: El foc i el fum honoren el riu Ganges (Ganga)
Foto 3: Cap a les sis del matí, els ghats s’omplen de gent
Foto 4: Un gurú assegut a les escales després de la seva “puja” (ofrena)

dijous, 19 d’agost de 2010

Temples no aptes per a menors

Tocant ja al final de la nostra ruta, hem fet un parell d’interessants visites a temples i palaus a Madhya Pradesh. Primer hem entrat al fort medieval de Gwalior, conegut com “la perla entre les fortaleses de l’Índia”. El palau encara conserva alguns colors a la façana, i de camí es poden observar encara nombroses escultures del segle XV excavades en les parets de roca, algunes tenen més de 17 metres d’alçada.


A la tarda del mateix dia varem passejar per entre els palaus i cenotafis de la ciutat d’Orchha, que significa lloc amagat. Molts dels temples i construccions del que un dia va ser capital dels rajàs Bundela, entre els segles XVI a XVIII, ja no funcionen o estan mig abandonats. Al vespre, quan la llum de dia es va apagant, les pedres mostren la seva cara més fosca, més misteriosa. Al matí, tot canvia de color, i entre les herbes es poden admirar els detalls amagats el dia anterior.


La següent parada és la que dóna nom al post: les imatges del kamasutra dels temples de Khajuraho contenen algunes de les millors escultures eròtiques del món. La ciutat va ser fundada i governada durant cinc segles per la dinastia Chandela, fins que va caure derrotada pels mongols. El lloc va ser abandonat temps després, i durant segles va restar oblidat.


Diu la llegenda que el fill del déu de la lluna, Chandra, va baixar a la terra per seduir a una jove que es banyava en una font, i en aquest indret els Chandela van construir més de 85 temples amb centenars de figures esculpides que volien mostrar la vida quotidiana del poble. Hi ha figures de guerrers, de diversos oficis, de ballarines, de dones que es maquillen, de molts animals, però sobretot, escenes sexuals molt explícites. D’aquí la seva fama. Tranquils, us en posem alguns exemples.


Diu la teoria que aquestes escultures són imatges tàntriques, és a dir, que la gratificació dels instints bàsics és una manera d’arribar a la il•luminació. Sembla ser que el plaer físic (bhoga) i el plaer espiritual (yoga) són igual de vàlids per arribar al nirvana. No sabien res els de Khajuraho...


Més enllà de la seva fama eròtica, les escultures dels temples de Khajuraho són excepcionals. Només la concreció dels detalls, com les joies de les dones, els trets de les cares, els objectes que porten, o el moviment que van aconseguir plasmar en la pedra, les ballarines es giren d’una manera que certament sembla que ballin, etc. Infinitat de petites obres d’art algunes de les quals, per desgràcia, s’han perdut en els temples que van desaparèixer. Us deixem amb un detall no apte per a menors i que no us recomanem massa de provar a casa...


Anna i Felip

Foto 1: Esculptures jainistes en l’ascenció a Gwalior
Foto 2: Els cenotafis dels Bundela d’Orchha a primera hora del matí
Foto 3: Un dels immensos temples de Khajurahi
Foto 4: Detall de les figures d’un dels temples
Foto 5: Una sardula, animal mitològic
Foto 6: Com diu la guia, sembla que el cavall també pot ser el millor amic de l’home

dimarts, 17 d’agost de 2010

Una llàgrima en el rostre de l’eternitat

“Una llàgrima en el rostre de l’eternitat”, així va definir el poeta indi Rabindranath Tagore el Taj Mahal. Sí, ja hem visitat Agra i ja hem vist el que diuen que és la més bella de les construccions humanes. Ens trobem al cor de l’Índia governada pels mogols fa quatre segles.

Abans, però, passem per Fatehpur Sikri. Ara només són runes, però el 1571 va ser la nova capital del gran imperi mogol d’Akbar que dominava tota l’Àsia central i la major part de l’Índia. Fins llavors els mogols regnaven des d’Agra, però un sant sufí va predir a Akbar que tindria un fill mascle. La va encertar i com a agraïment l’emperador va traslladar la seva capital aquí. Ja sabeu la tirada que té Akbar per aquests ascetes musulmans. Hi ha la tomba del sufí Shaikh Salim Chisti i la Jama Masjid, i les restes de la ciutat, on encara hi ha sales que no se sap per a què servien.


La capital d’Akbar només va durar 14 anys. Al voltant de la tomba del sufí hi havia poca aigua i la ciutat es moria de sed. L’emperador va haver de tornar a Agra al fort que porta el seu nom. El fort d’Agra és de pedra vermella, com el de Delhi, i per això es diu Lal Qila (vol dir fort vermell), però de portes endins al seu interior hi ha elements de mabre blanc com en la Nagina Masjid, la mesquita de les gemes.


A Lal Qila també va governar Sha Yahan, el monarca mogol que va fer construir el Taj Mahal, sobre el que tantes pàgines s’han escrit. Encara avui hi ha diverses teories sobre el Taj. Uns diuen que és el tro de Déu a la Terra, d’altres que l’emperador volia demostrar el seu poder amb l’arquitectura, però la versió més estesa és la de l’amor.


Sha Yahan es va casar amb Arjumand Banu Begum. Era la seva segona dona, però era la que realment estimava. De fet, li deien Mumtaz Mahal (la preferida del palau). Va morir el 1631, mentre paria el seu 14è fill. Expliquen que l’emperador es va entristir tant que va decidir dedicar-li el mausoleu més bell del món. Així va començar el Taj Mahal. Un edifici perfectament simètric i tot recobert de marbre blanc. La seva construcció va durar 12 anys i li va costar el tron a l’emperador. El seu fill Augranzeb es va rebel•lar i el va empresonar. Sha Yahan va passar el seus últims dies tancat al Fort d’Agra, des d’on es veia el Taj Mahal per una finestra. Va morir el 1666 i la seva tomba, al costat de la de Mumtaz, és l’únic element que trenca la perfecta simetria de l’edifici.


Agra té poc interès més a banda d’aquesta meravella arquitectònica. La nostra següent parada és Khajuraho, on hi ha els famosos temples eròtics jainistes.

Anna i Felip

Foto 1: La Jama Masjid i la tomba de Salim Chisti a Fatehpur Sikri
Foto 2: Nagina Masjid al Fort d’Agra
Foto 3: El Taj Mahal reflectit en l’aigua dels seus jardins
Foto 4: El Taj des d’un del jawab, construïts per conservar la simetria

diumenge, 15 d’agost de 2010

Jaipur, de la terra al cel

La ciutat de Jaipur deu el nom al seu fundador, el maharaja Jai Singh II, que el 1727 va planificar una ciutat nova basada en els principis de l’arquitectura hindú. En ella, el maharaja hi va desplegar també la seva gran passió; l’astronomia. Però comencem pel principi. El dia arrenca amb el fort d’Amber...


Aquesta fortificació impressionant d’arquitectura rajput s’enfila dalt d’una muntanya, envoltada per quilòmetres de muralles i almenares. Fins al capdamunt s’hi pot pujar en elefant, però ens ha semblat trist col•laborar en l’explotació d’aquests meravellosos animals que ja pateixen prou en mans humanes. De manera que hem passejat admirant a cada pas el paisatge i la construcció, i espantant un munt de venedors pesadets. El fort d’Amber data del 1592, i va ser construït pel maharaja Man Singh, comandant rajput de l’exèrcit del famós Akbar. En ell hi trobem diversos temples i apartaments per a totes les dones i servents del maharaja.


I ara parlem d’astronomia. Jantar Mantar és un observatori astronòmic construït per Jai Singh II el 1728 i consta de diverses construccions i instruments per a calcular i mesurar tot tipus de fenòmens relacionats amb astres i estrelles, i amb el pas del temps. Calculava els eclipsis, el període de cada constel•lació, i mesurava el temps amb menys de 30 segons de marge de diferència. Va construir quatre Jantars Mantars més, a Delhi, Varanasi, Ujjain i Muttra, però el de Jaipur és el més gran i el millor conservat. Jantar Mantar significa instrument de càlcul. Es diu que el que volia el maharaja era compilar dades per predir els moviments del sol, la lluna i els planetes.


El palau de la ciutat de Jaipur ens ha semblat un tant desencisant. És un palau que en l’actualitat té una part que funciona com a hotel i una altra part que continua sent residència de la família real, de manera que només una petita part és visitable. Algunes habitacions valen la pena, però novament ens hem trobat una visita molt obstinada en ressaltar l’egocentrisme dels nous maharajes i maharanis, amb els seus actes i els seus invents. No ens estendrem en la nostra opinió respecte a una noblesa que simplement s’adapta als nous temps procurant no perdre masses poders, riqueses ni status, de manera que us deixem amb algunes de les millors imatges per les que el palau ha merescut una visita.


El palau té gairebé 300 anys, i encara conserva moltes habitacions amb pintures originals, miralls i impressionants portes, arcades i passadissos. Es pot observar una barreja d’estils arquitectònics rajasthanis i mogols, té patis, jardins i diversos palaus en el seu interior. També hi ha un interessant museu amb armes i vestuaris. Destaquem que el maharaja del moment feia 2 metres d’alçada, pesava més de 250 quilos i tenia més de 108 dones. Això sí, no va tenir ni un fill i en va haver d’adoptar un. Sembla evident qui tenia el problema...


El Hawa Mahal, conegut com el palau dels vents degut al vent que circulava a través de la façana per mantenir fresc el palau, va ser construït només per a les dones del maharaja. La seva façana els permetia observar la vida del carrer sense ser vistes. Tot i que avui només se’n conserva poc més que la façana, continua sent el símbol de Jaipur.


Ja ho veieu, tot rosat, per això li diuen la ciutat rosada. I la de les congestions de trànsit a les hores puntes i les de quilòmetres i quilòmetres de mercats. Tot el centre de la ciutat vella s’ha convertit en un mercat en el que és difícil trobar un respir. Hi ha de tot i a tots els preus (molt i molt inflats, però res que no pugui solucionar una estona regatejant). Per cert, el dia 14 celebraven el festival Nag Panchami, en honor a la victòria de Krishna sobre la serp Kalia.


Ara marxem cap a Agra. Sí la ciutat del Taj Mahal, però abans passarem per Fatehpur Sikri, capital efímera del gran emperador mogol Akbar. Per cert, canviem d’estat: de Rajasthan a Uttar Pradesh!

Anna i Felip

Foto 1: Porta d’entrada al Palau del Fort d’Amber
Foto 2: Sala dels miralls al Fort d’Amber
Foto 3: Instruments de medició astronòmica al Jantar Mantar
Foto 4: Pati principal del Palau de la ciutat de Jaipur
Foto 5: Detall d’una porta del palau
Foto 6: El Palau dels vents, o Hawa Mahal
Foto 7: Un encantador de serps amb una preciosa cobra

dissabte, 14 d’agost de 2010

Temples hindús i musulmans, o un dia sense fotos

Deixem Udaipur i fem una parada matinera al temple hindú Eklingji Nagda, on tenim la sort de compartir amb els habitants del poble oracions i ofrenes als seus déus. És un dia especial, comença el Teej Festival, que se celebra el 12 i 13 d’agost, en honor a la unió de Shiva i Parvati. És una festivitat sobretot de les dones i per les dones, es pinten les mans i els peus amb henna i celebren un any més l’arribada dels monsons. Sentim no poder-vos oferir cap imatge del temple, per respecte ens van demanar de no fer-ne. Però continuem el viatge.

A la tarda ens aturem a Ajmer, al peu de les muntanyes Aravalli, en un dels nostres primers contactes amb els musulmans de l’India. Visitem Adhai-din-ka-Jhonpra, les runes d’un temple molt antic que inicialment era jainista però més tard es va convertir en una mesquita. A dins no sabies qui hi resava, si hindús o musulmans. El cert és que, pel que sembla, l’atracció hem estat nosaltres. Al final t’acabes acostumant a que allà on vagis tinguis indis mirant-te i fins i tot fent-te fotos amb el mòbil. A la mateixa zona trobem Dargah, el mausoleu d’un pensador sufí molt venerat que va viure a Ajmer fa uns nou-cents anys. El gran emperador mogol Akbar peregrinava aquí cada any. Novament, no tenim imatges dels temples, ja que no en tots està permesa l’entrada de càmeres.

I Pushkar. Diu un poema èpic que el déu Brahma va deixar caure una flor de lotus a la terra, i que d’ella va néixer Pushkar, una de les ciutats més antigues de l’Índia, de fet, encara avui no es coneix la seva data de fundació. Aquesta petita ciutat al voltant d’un llac és molt important per als hindús perquè és un dels pocs lloc del món on hi ha un temple dedicat al seu déu Brahma. A més, és un dels cinc llocs sagrats de peregrinatge hindú.

No podem ensenyar-vos el petit però bonic temple de Brahma perquè tampoc deixen fer-hi fotografies, però us deixem un parell d’imatges fascinants de la posta de sol i el matí a Pushkar, amb el seu llac i un munt de ghats (escales) on la gent s’hi banya matí i vespre.



Nou dia i nou tram de ruta: cap a Jaipur! Coneguda com la ciutat rosa, és la capital de l’estat del Rajasthan. Es va fundar el 18 de novembre de 1727, i el 1853, amb la visita del príncep Eduard de Gales, la ciutat fou pintada de rosa. Però res de fúcsia, sinó que ha quedat una espècie de color terrós.

La ciutat ens ha rebut amb pluja, la més intensa del monsó des que vam arribar al país. Un dia perfecte perquè és el segon dia del festival Teej que també celebra l’arribada de la pluja. Total, que plovia, hi havia carrers inundats i la majoria de coses estaven tancades així que hem pujat a les muntanyes del voltant per admirar la vista de la ciutat. A Nahargarh Fort, un bastió ara bastant decadent però interessant.


Allà hem jugat a fet i amagar amb els micos, una altra de les atraccions de Jaipur, tot i que no és el primer lloc on els trobem.


Anna i Felip

Foto 1: El sol es pon a la bella i petita Pushkar.
Foto 2: Un dels ghats de Pushkar després de la sortida del sol.
Foto 3: El fort de Nahargarh.
Foto 4: Els micos jugant a fet i amagar a les finestres.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Un palau, un massatge, un té i un pastís de xocolata

Comencem un nou dia a la ciutat d’Udaipur, coneguda com la ciutat dels llacs. Aviat al matí els ghats, escales, que entren en el llac, s’omplen de persones que s’hi banyen i hi renten roba. Tot i l’ambient impregnat de les característiques fortors de l’Índia, l’escenari bé mereix uns instants de contemplació.


El Palau de la Ciutat d’Udaipur, en realitat diversos palaus de diferents èpoques des del segle XIV, continua sent propietat del maharaja de Mewar, i està replet de pintures de les èpoques passades de la família, les seves gestes i les seves celebracions. És el més gran de tota la regió de Rajasthan, i en ell s’hi erigeixen set arcs que commemoren les set vegades que els maharajes van distribuir el seu pes en or o en plata entre els seus súbdits. Certament, però, tot i que pugui sonar a conte de les mil i una nits, ens queda una sensació agredolça sobre la imatge que pretenen donar-se els actuals maharajes. Busquen oferir als visitants i al poble una imatge de nobles moderns i solidaris, involucrats en fundacions privades amb projectes de beneficència subvencionats per l’explotació turística de les seves fortaleses i palaus. Però els temps canvien i el món s’adapta a cada nova època.



Visitant el temple hindú Jagdish, del 1651, hem compartit uns instants del festival que aquests dies celebren els habitants d’Udaipur en honor a Ganesh, el seu déu de la bona sort i la fortuna.


Avui hem fet una pausa especial i obligada en el nostre itinerari replet de visites, i ens hem regalat el plaer d’un massatge ayurvèdic al bell mig d’Udaipur. Vint minuts d’intens oli perfumat i agradables sensacions ens han transportat mentalment pels indrets més bells retinguts a les nostres retines. El té i el pastís de xocolata que ha seguit al massatge ens han reconciliat amb l’estressant ritme d’aquest país que encara no ha deixat de provocar-nos sensacions contradictòries. Filosofant amb un tros de xocolata a la cullera, estem d’acord en què l’India és un poble que encara no entenem bé cap a on va; no tenim clar si està en procés de construir-se, o de destruir-se, en un renaixement modern al que li veiem el cap, però no la cua. De fet, l’hinduisme sempre ha viscut la lluita entre Vishnu – el poder creador – i Shiva – el destructor. La sensació és que el país viu aquesta dicotomia cada dia.

Us deixem reflexionant amb una altra imatge de la ciutat d’Udaipur, el somni dels prínceps rajputs.


Anna i Felip

Foto 1: Vista dels ghats d’Udaipur al matí.
Foto 2: El gran Palau de la Ciutat d’Udaipur, palau de reis i reines de la dinastia Mewar.
Foto 3: Fantàstica pintura del maharaja al Palau d’Udaipur.
Foto 4: Temple hindú Jagdish en un dia especial en honor a Ganesh.
Foto 5: Udaipur a la riba del llac.

dimarts, 10 d’agost de 2010

A través de Rajasthan fins a la ciutat blava

Marxem del desert cap a climes més frescos. En els últims tres dies hem marxat cap al sud del Rajasthan. Direcció Osian-Jodhpur-Ranakpur.

Osian és ara una petita població plena de temples jainistes fantasmes. Aquesta religió, amb més de 2400 anys d’història, és avui molt minoritària a la Índia (com el budisme que va néixer a les ribes del Ganges però amb el temps va anar perdent presència). Com que no tenen fidels ni monjos, no hi ha qui els cuidi i, per tant, s’han convertit en monuments.


L’únic temple que encara funciona és el de Mahavira, el 24è tirthankar – grans mestres jainistes -, té uns 20 segles d’història. Hi ha una estàtua de Mahavira feta amb sorra i llet, recoberta d’or i amb pedres precioses als ulls. La típica peça de col•leccionista d’Indiana Jones.


A Osian també hi ha el temple de Sachiya Mata, on els matrimonis fan ofrenes per tenir fills. Aquest és hindú i està ple d’estàtues de Ganesh, el déu amb cap d’elefant de la bona sort i la prosperitat.


Més al sud, hi ha Jodhpur. Una gran ciutat amb un fort inexpugnable: Meherangarh. És un bastió propietat dels Rathore amb uns 500 anys d’antiguitat. Està ple d’històries, com les mans de les dones del maharaja que el 1843 van fer el suïcidi ritual – sati -, les portes erigides per commemorar victòries, les parts del fort destinades a les dones, o els seients per muntar en elefant... És una joia de l’arquitectura rajputa (literalment, fill de reis). Hi ha unes audioguies molt interessants.


Des del fort de Meherangarh es pot veure una altra singularitat de Jodhpur: l’”índigo”. És el color blau característic de la ciutat. El fan servir per decorar i per rebaixar la calor en una regió on normalment hi ha pocs núvols. La vista des del fort és encisadora.


Us deixem també alguna imatge de la nostra tarda al Sardar market de Jodhpur; espècies, robes de mil colors llampants i vaques per tot arreu.


I de Jodhpur a Udaipur. De camí hem passat per Ranakpur, un lloc sagrat pel jainisme. Hi ha un temple que diuen que té 1444 columnes, cadascuna decorada amb les típiques filigranes i estàtues. No s’hi pot entrar tabac ni cuir, s’ha d’anar vestit respectuosament (pantalons llargs) i anar descalç. Com sempre, la visita val la pena perquè aquests temples tenen una atmosfera molt suggeridora.


Ara som a Udaipur, al costat del llac Pichola que fins fa quatre dies estava sec però que ara l’han tornat a omplir per nosaltres. Per cert, ja hem vist uns quants micos, però a Jaipur ens n’esperen molts més!

Anna i Felip

Foto 1: Detall d’uns dels relleus dels temples oblidats d’Osian
Foto 2: L’espectacular temple de Mahavira
Foto 3: Escala per on pugen les parelles a demanar desitjos a Sachiya Mata
Foto 4: Balconades al bastió de Mehereangarh
Foto 5: Jodhpur, la ciutat blava
Foto 6: Espècies a Sardar market
Foto 7: Figura d’un elefant al temple d’Adinath a Ranakpur

dissabte, 7 d’agost de 2010

Jaisalmer, la joia del desert

Última nit a Jaisalmer. Una petita ciutat al voltant d’un fantàstic fort de 1156. Al capdamunt del mont Trikuta s’hi aixeca un bastió de l’època daurada de la ruta de la seda. Un fort que ara mateix s’enfonsa en la sorra, testimoni d’un temps on aquesta ciutat era un punt estratègic entre l’opi afganès i la seda xinesa al segle XVII.


Endinsar-se en el fort de Jaisalmer és trobar un petit oasi en l’habitual soroll indi. És similar a qualsevol ciutat vella emmurallada europea, però amb el toc de l’arquitectura del Rajasthan. Sumptuoses “havelis” que ara s’han convertit en hostals per turistes i en petites botigues de records. Hi ha també set temples jainistes que se superposen com un laberint. Tenen impressionants escultures treballades, foscor i un ambient opressiu que realment aconsegueix crear un entorn espiritual.



El jainisme és una religió amb més de 2.600 anys d’història, com a reacció a les castes i els rituals hindús. El seu fundador era contemporani de Buda i, de fet, té certes semblances. Es basa en la purificació de l’ànima amb l’austeritat, el dejú i la meditació. A més, fa 26 segles ja parlaven de l’”ahimsa” – la no violència – que anys després entroncaria amb Ghandi per alliberar tot un país. Els jainistes són vegeterians i no maten cap tipus d’animal.


Fora del fort hi ha la ciutat actual que encara conserva grans cases de comerciants que es van enriquir amb la ruta de la seda. I també la del poderós primer ministre Salim Sing que al segle XVII cobrava amb els seus soldats el peatge als comerciants. Va arribar a ser tant poderós que es va fer construir una casa fora dels murs que havia de ser tant alta com les muralles. Fins i tot volia construir un pont que unís la “haveli” amb el fort. Diuen que al maharaja no li va agradar i va decapitar dues de les vuit plantes de l’edifici. És realment una obra d'enginy arquitectònic amb decoració en pedra que fins i tot es podia retirar.

Hi ha una altra casa, la Natmal-ki-haveli, en que dos germans comerciants es van reptar a veure qui feia la seva part de la casa més sumptuosa i espectacular.


Jaisalmer també és famosa pel seu llac que durant anys va garantir l’abastiment d’aigua a la ciutat. Ara de tant en tant es desborda, però continua tenint un encant especial amb les seves chhatris (paraigües) “romàntiques”.


I finalment, el desert del Thar. Una gran extensió de terreny erm durant l’època seca però que amb el monsó reviu. La millor manera de visitar-lo és amb camell, encara que després de cinc hores damunt d’aquests simpàtics animals, els ossos es queixen una mica. No és un desert de dunes, però en alguns punts aïllats s’acumula la sorra de la regió i es converteix en un paisatge suggerent.


Sense gaire descans, anem de camí a Jodhpur, la ciutat blava.

Anna i Felip

Foto 1: El bastió de Jaisalmer
Foto 2: Monjos jainistes a l'entrada d'un dels temples de la ciutat
Foto 3: Sostres dels temples
Foto 4: Estatues tallades en els temples jainistes
Foto 5: Últims pisos de la Salim Sing-ki haveli
Foto 6: "Paraigües" al llac Gadi Sagar
Foto 7: Dunes del desert del Thar