diumenge, 12 d’agost de 2012

You’re now entering...

... Free Derry? Londoderry? Loyalist Sandy Road? l’Ulster? Northern Ireland? En aquest racó de món (a dalt a la dreta, us sona?) si no vas en compte per on passeges pot ser que els teus passos es carreguin d’ideologia. Fins i tot el llenguatge és una arma. Doire, Derry i Londonderry són el mateix, però anomenant-los d’una manera o d’una altra t’estan ficant de ple en un conflicte que fa anys que dura.

Sortosament, des dels Acords de Divendres Sant la situació ha millorat, però les ferides encara no han cicatritzat i els punts amenacen de saltar. Comencem per Derry (nosaltres fem servir la forma irlandesa, per raons òbvies). És una de les ciutat més importants per història i comerç, però tothom la recordarà pel Sunday Bloody Sunday de la cançó d’U2. Eren els anys 70 quan el barri de Bogside s’encenia pels drets civils. Fins i tot es va arribar a declarar independent durant uns dies. D’aquella època és la pintada: You’re entering Free Derry (Esteu entrant al Derry lliure).


Durant anys hi va haver aldarulls i les autoritats angleses van decidir imposar l’empresonament sense judici. En una marxa contra aquesta mesura, el diumenge 30 de gener de 1972, l’exèrcit va obrir foc contra els manifestants. El resultat: 14 morts, una investigació que no va trobar culpables i l’augment del suport a l’IRA.


La tensió la vam palpar a Derry amb una marxa dels unionistes. La ciutat, encara ara, es va blindar de policies i es van cremar algunes fustes al carrer a la zona del Bogside. És la mateixa marxa que fa 40 anys va iniciar els problemes del Bloody Sunday. Ara la situació està més calmada.

A Belfast hi hem arribat diumenge i la ciutat sembla buida. La primera impressió és la d’un centre industrial amb poca història. La fama, però, li ve dels enfrontaments entre unionistes i republicans (protestants i catòlics, pro-britànics i irlandesos). Els seus carrers estan plens de murals com aquest:


Això és una part de la “línia de pau”, un “mur” que separa la zona protestant de la catòlica. Encara ara, hi ha dies i zones que estan tancades. A una banda uns i a l’altra els altres. Es fa difícil imaginar com es pot viure en dues comunitats tant separades i enfrontades. Els més famosos són els murals dels irlandesos, alguns fins i tot amb referències a Catalunya.


Però també n’hi ha a la part protestant. La veritat és que de les dues zones, la catòlica ens ha semblat més normalitzada. La protestant encara està engalanada amb banderes britàniques i molts dels murals són obertament a favor del a UVF (Ulster Voluntary Forces). Mirant els murals sembla impossible que les dues comunitats puguin arribar a acords. Perquè us feu una idea, el símbol dels unionistes és una mà que representa una llegenda: un militar va prometre als seus homes que el primer que poses una ma a l’Ulster se’l quedaria,  un home es va tallar la mà i la va llançar a terra. Qui estaria disposat a abandonar el que li ha costat tant aconseguir? El lema dels unioniostes és clar: Quis Separabit? Qui ens dividirà?


Però els acords de pau desmenteixen tot plegat. De moment funcionen, encara que sempre estan amenaçats. Malgrat tot, han servit perquè l’Ulster abandoni les bombes i vagi florint. S’ha construït tot un barri nou, el Titanic Quarter, on hi ha un interessant museu del famós vaixell en un edifici de l’estil del Fòrum.


I és que a l’Ulster hi ha més coses per veure. Passem de puntetes per la Giant Causeway per no despertar el gegant que la va construir.


Unes formacions geològiques ben curioses fruit d’un riu de lava assecat.


Felip & Anna

Foto 1: El barri catòlic del Bogside
Foto 2: Un nen amb una mascara de gas, un dels murals de Derry
Foto 3: Un mural amb pacifistes al costat de la reixa que separa dues comunitats
Foto 4: Un dels murals amb referències a Catalunya
Foto 5: Mural unionista de l’UVF a tocar de Shankill road
Foto 6: El museu del Titanic, en el lloc on el van construir 
Foto 7: La Giant Causeway
Foto 8: La Giant Causeway

dissabte, 11 d’agost de 2012

Abadies, musclos i penya-segats


El nostre viatge continua cap al nord d’Irlanda. Abansm però, ens hem desviat una mica cap al centre de l’illa esmeralda per anar a buscar una de les abadies més antigues d’Europa.


Això és Clonmacnoise, que traduït vol dir “Praderia dels fills de Nos”. Es tracta d’un monestir de gairebé 1.500 anys d’història. El va fundar Sant Cieran (la c sona com una k), un dels responsables que  Irlanda tingui un passat i un present catòlic tant important. Va ser un dels centre del saber més importants d’Europa fins que els víkings i els propis clans irlandesos la van saquejar, fent-li perdre l’esplendor. Enric VIII la va acabar de liquidar amb la seva reforma religiosa.


Al nord-oest de Galway hi ha la regió de Connemara, on el paisatge va canviant i és cada cop més a abrupte. Aquesta zona fa honor al seu en gaèlic. Vol dir entrades de mar i el cert és que les carreteres voregen l’oceà fins al que es creu que és l’únic fiord de l’Illa (sense neu): Killary. No hi ha neu, però hi ha molt bons musclos.


Tocant ja al nord de l’illa hi ha els penya-segats de Slieve League, els més alts d’Europa (600 metres sobre el mar). Són menys famosos que els de Moher i hi ha més gent, però són també molt espectaculars.


Val la pena la passejada a peu per la zona, tot i el fort vent que noten fins i tot les ovelles.


Ens queda poc per acabar el viatge, però ara ens dirigim cap a una zona molt interessant: l’Ulster. Irlanda del Nord, amb paisatges captivadors però amb una història recent que ho eclipsa tot. Només arribar ja es nota un canvi en l’ambient. Ja som a Derry i justament hem coincidit amb una marxa leialista commemorativa i amb el 41 aniversari de l’aixecament que va acabar amb el conegut com a Bloody Sunday de1972.  Sortosament, les coses han millorat els últims anys a l’Ulster i no hi ha hagut gaire embolic, però la presència policial es notava i la ciutat semblava buida. Ja us explicarem més detalls amb els murals del Bogside i Belfast, demà.

Felip & Anna

Foto 1: Visió general de Clonmacnoise i una de les seves importants creus celtes.
Foto 2: El lloc Kylemore prop de l‘abadia del mateix nom
Foto 3: Killary Harbour val la pena per les vistes i els musclos
Foto 4: Els 600 metres de Slieve League
Foto 5: Una ovella es mira el penya-segat pentinada pel fort vent

dijous, 9 d’agost de 2012

Abocats a l’Atlàntic


Ha arribat l’hora de l’oest, allà on Irlanda mira als ulls de l’Atlàntic. Des de la península de Dingle hem enfilat cap al comtat de Clare. Un ferry ens ha portat fins a Tarbert i d’allà cap a Loop Head on se suposa que el verd d’Irlanda es barreja amb el blau de l’oceà. Diem se suposa perquè entre el verd i el blau no comptàvem amb el blanc de la boira, que n’hi ha, i força.


Aquesta és la millor imatge que ens hem endut de la zona en un matí que feia patir perquè després ens dirigíem als famossísims Penya-segats de Moher. Una mica desencisats, hem conduit cap al nord i el temps s’ha arreglat i ens ha somrigut. De fet porta dos dies somrient amb força en el que deu seu un dels dies més calorosos de l’any (26 graus!). De la boira del matí hem passat a una visibilitat més que acceptable.


Val la pena fer un passeig per la vora d’aquests penya-segats, malgrat la gentada que s’hi reuneix.


Al Burren, en canvi, de gent n’hi ha poca. Aquesta és una zona més interior i àrida que contrasta amb la resta del país. El terra és de pedra erosionada pel temps, els mars, els glaciars i el vent. En irlandès s’anomena Boireann, és a dir, “terra rocosa”.


Allà hi ha un dels dòlmens més fotografiats d’Irlanda, el de Poulnabrone. Té més de 5.000 anys i la pedra superior pesa més de cinc tones, no se sap com coi el van poder construir.


Ara seguirem cap al nord. Buscant les abadies cristianes més antigues d’Europa, l’olor a fumat del salmó i els penya-segats més alts d’Europa.

Felip & Anna

Foto 1: Una platja de la Malbay, sí la badia del mal
Foto 2: Els “cliffs of Moher”
Foto 3: Els 203 metres dels penya-segats
Foto 4: El dolmen de Poulnabrone
Foto 5: El paisatge àrid del Burren

dimarts, 7 d’agost de 2012

Al sud d’Irlanda...


Després d’un esmorzar irlandès complet a Cork (ous remenats, bacó, cereals i suc de fruita) comencem la nostra ruta pel sud del país; Cork, Kerry i Dingle.

Primera parada: el cercle de pedra de Drombeg, a Clonakilty. 17 pedres disposades en cercle pels habitants d’aquest indret al segle V a.C. enmig de les quals hi feien cerimònies i cremacions.


Just després trobem poblets costaners com Glandore, petits però amb uns paisatges dignes de postal.


Resseguint la costa anem trobant cales i platges com aquestes, que tot i que no inviten a un bany, obliguen a aturar-se a contemplar-les.


Al llarg de tot el camí ens acompanyen gracioses ovelles, que sense sorprendre’s massa, aixequen el cap per veure qui s’apropa abans de continuar pasturant enmig d’un paratge incomparable.


Arribem al poble de Kenmare en plenes festes d’agost, amb una roda punxada i deixats de la mà de déu per part de Hertz, l’empresa que ens ha llogat el cotxe. Per sort, la gent del Bed & Breakfast ens dóna un cop de mà, fa unes trucades i en vint minuts en dia festiu a tota Irlanda ens canvien la roda per una nova i a rodar! Sort que els de Hertz són un tipus d’irlandès minoritari, i aquí, tothom que pot, t’ajuda de seguida.

L’endemà, ja amb la roda nova, fem via cap al Killarney National Park. Es tracta d’una zona plena d’impressionants boscos de roures amb bonics llacs de fons, on s’hi poden veure, amb sort, alguns cérvols i cignes. Alguns salts d’aigua són també d’una gran bellesa.


Ara bé, el que realment val la pena del Killarney és fer la passejada fins al Gap of Dunloe, un pas de muntanya entre llacs impressionant. Jutgeu vosaltres mateixos.


Nou dia i nova ruta. I quines rutes: el Ring of Kerry i la península de Dingle, dues zones per recórrer i molts llocs on aturar-se. Passem per runes antigues, platges emboirades i pobles petits amb cases de colors, tot amanit amb un grapat d’ovelles per aquí i un grapat de vaques per allà. Us deixem un parell d’imatges del dia que ens han agradat.



Demà continuem la ruta, ara ja fent via cap al nord, però amb impressionants paisatges que encara ens esperen pel camí.

Anna & Felip

Foto 1: Cercle megalític de Drombeg, als afores de Clonakilty
Foto 2: Glandore, petit poble costaner on s’hi dina fabulosament bé
Foto 3: Platja de Barleycove, abans d’arribar a Mizen Head
Foto 4: Simpàtiques ovelles que van sortint d’on els sembla, sembla amb un ble d’herba a la boca
Foto 5: Salt d’aigua de Torc, al Killarney National Park, maco perquè si
Foto 6: Gap of Dunloe, entre les muntanyes Purple i Macgillycuddy’s (a veure qui ho pronuncia bé a la primera!)
Foto 7: Bonica vista de la costa del Ring of Kerry.
Foto 8: La impressionant platja de Rossbeigh Strand, això si, amb una mica de boira

dissabte, 4 d’agost de 2012

Verd, mar i runes

Portem dos dies conduint cap al sud d’Irlanda amb un fantàstic Suzuki Splash (no, no és Tutuki Splash, tot i que aquí tot és molt humit). En poques hores viatjant per Irlanda ja et pots fer una idea de la barreja de mar, verd i runes de l’època medieval o de fa milers d’anys.

Anem pas a pas. Baixant cap al sud per antigues carreteres militars es pot arribar fins a les Wiklow Mountains, una bonica serralada a una hora de Dublín. Allà mateix ja hi ha les primeres restes d’una abadia, amb una torre que els monjos van idea per defensar-se dels víkings.


A Irlanda sembla que han tingut tres períodes constructius. L’actual (que els ha portat a la crisi, si fa no fa com a nosaltres), la medieval (amb castells, esglésies i monestirs) i la de fa uns 5.000 anys més o menys. És el cas del dolmen de Carlow, el Browneshill, el més gran d’Europa.


Més al sud hi ha l’abadia de Jerpoint, on una guia molt trempada ens ha demostrat la devoció dels irlandesos pels sants (en tenen un per cada cosa) i ens ha descobert que San Cristóbal ja no és sant. Jerpoint val molt la pena. Cistercenca, del segle XII, amb relleus interessants i figures tallades a la roca.


I a partir d’aquí hem anat tirant cap a la costa, que ens ocuparà els pròxims dos dies. El paisatge és captivador.


I per acabar, fem un altre brindis. Aquest cop amb “whiskey”... irlandès. Aquí asseguren que el van inventar ells (uns monjos, evidentment) i que els escocesos s’enduen la fama. Val la pena acostar-se a Midelton per aprendre a assaborir aquest beuratge a la destil•leria Jameson (el whisky irlandès més famós. L’entrada és cara, però la copa no te la treu ningú...


Felip & Anna

Foto 1: Tombes a Glendalough. Aquí això dels cementiris a l’antiga tira molt
Foto 2: El dolmen més gran d’Europa
Foto 3: El que queda de l’abadia de Jerpoint
Foto 4: La “copper coast”
Foto 5: Jameson on the rocks

divendres, 3 d’agost de 2012

Baile Átha Cliath... o Dublín


Aterrem a Irlanda. A l’antiga i –ara rescatada- Dublín. Una ciutat de més de 2.500 anys que les ha vist passar de tots colors i que, recentment, ha de conjugar la seva vitalitat cultural amb la nostàlgia de la prosperitat dels últims anys (se suposa que ells també van “viure per sobre de les seves possibilitats”).

És el nostre primer cop a Dublín i no podem comparar, però si ens pregunten direm que la crisi si que ha tocat la ciutat, com a mínim pel que es veu al carrer. El que de moment no hem notat és el clima irlandès. Fixeu-vos en les imatges: sol, sol i més sol.


En poc més d’un dia dóna temps per passejar per alguns dels museus importants de la ciutat (la National Gallery i el Museu Nacional Arqueològic... gratuïts), estirar-se en algun tros de gespa dels molts parcs que tenen i respirar una mica d’ambient universitari al Trinity College (fundat el 1592 per Elisabet I perquè els seus súbdits no anessin a estudiar a Europa i es contaminessin de catolicisme en una Irlanda governada pels protestants).

Però l’estratègia anglesa no deuria funcionar perquè aquest deu ser un dels països amb més esglésies per quilòmetre quadrat (amb el permís del Vaticà i Malta). Miris on miris hi ha un campanar. Destaquen la de Sant Patrick’s (patró dels Irlandesos i el responsable que siguin, o fossin, tan catòlics) i la de Christ Church, però n’hi ha més on triar.



Dublín és una ciutat amb riu. I això ja és un encant. És el riu Liffey que dóna nom a l’assentament celta que s’hi va establir. Van escollir un gual ple de canyes i la van anomenar “ciutat del gual de canyes” o Baile Átha Cliath. Els celtes no s’estan per hòsties...



Esglésies, riu... molt tradicional? Bé, a Dublin també et pots fer un piercing, visitar una galeria d’art, fer-te l’alternatiu i beure una mica, o un molt. Temple Bar és el seu Gòtic / Born particular.


Allà, o a qualsevol altre lloc de la ciutat, la cervesa és omnipresent. I això que ens hem perdut el cap de setmana, que diuen que la gent veu com si no hagués de tornar a sortir el sol.


De moment, nosaltres hem buidat alguna pinta de Guiness a la vostra salut (bé, l’he buidat jo, que l’Anna ha de fer bondat).

Ara, serens, comencem la ruta en cotxe al voltant de l’Illa.

Felip & Anna

Foto 1: Una església banyada pel sol prop de Grafton Street
Foto 2: Christ Church Cathedral
Foto 3: El Riu Liffey vist des del pont d’O’connell Street 
Foto 4: El bar que dóna nom a la zona de Temple Bar
Foto 5: Sí, una pinta de Guiness. Una mica més de mig litre i de quatre euros.