dijous, 9 d’agost de 2012

Abocats a l’Atlàntic


Ha arribat l’hora de l’oest, allà on Irlanda mira als ulls de l’Atlàntic. Des de la península de Dingle hem enfilat cap al comtat de Clare. Un ferry ens ha portat fins a Tarbert i d’allà cap a Loop Head on se suposa que el verd d’Irlanda es barreja amb el blau de l’oceà. Diem se suposa perquè entre el verd i el blau no comptàvem amb el blanc de la boira, que n’hi ha, i força.


Aquesta és la millor imatge que ens hem endut de la zona en un matí que feia patir perquè després ens dirigíem als famossísims Penya-segats de Moher. Una mica desencisats, hem conduit cap al nord i el temps s’ha arreglat i ens ha somrigut. De fet porta dos dies somrient amb força en el que deu seu un dels dies més calorosos de l’any (26 graus!). De la boira del matí hem passat a una visibilitat més que acceptable.


Val la pena fer un passeig per la vora d’aquests penya-segats, malgrat la gentada que s’hi reuneix.


Al Burren, en canvi, de gent n’hi ha poca. Aquesta és una zona més interior i àrida que contrasta amb la resta del país. El terra és de pedra erosionada pel temps, els mars, els glaciars i el vent. En irlandès s’anomena Boireann, és a dir, “terra rocosa”.


Allà hi ha un dels dòlmens més fotografiats d’Irlanda, el de Poulnabrone. Té més de 5.000 anys i la pedra superior pesa més de cinc tones, no se sap com coi el van poder construir.


Ara seguirem cap al nord. Buscant les abadies cristianes més antigues d’Europa, l’olor a fumat del salmó i els penya-segats més alts d’Europa.

Felip & Anna

Foto 1: Una platja de la Malbay, sí la badia del mal
Foto 2: Els “cliffs of Moher”
Foto 3: Els 203 metres dels penya-segats
Foto 4: El dolmen de Poulnabrone
Foto 5: El paisatge àrid del Burren

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada