Brisbane i final

Això s’acaba, però encara ens queda teca per explicar. L’última parada del nostre viatge ha estat Brisbane, la capital de l’estat de Queensland i la ciutat que més creix (econòmicament i en població) del país. Brisbane és una ciutat plena d’estàtues i que li disputa la capitalitat del rock a Melbourne tal com es pot veure en les nombroses actuacions en directe en cafès i locals. També és una ciutat marcada per una expo fa una vintena d’any que la va deixar molt arreglada. De fet, està tallada pel mateix patró que les grans ciutats australianes: uns jardins botànics, un centre de negocis i comunicacions i grans suburbis plens de cases i de vida.

No hi ha molt més a explicar d’aquesta agradable ciutat (amb uns semàfors insuportablement lents i inútils). Brisbane té riu i com totes les ciutats amb riu té un encant especial. De nit s’il•lumina orgullosa i es reflecteix en les aigües del riu que porta el mateix nom. És en aquestes hores que algunes zones de la ciutat, com el West End, guanyen protagonisme al centre i es converteixen en animat punt de trobada plens de restaurants i locals de copes. Un bon lloc per tancar un llarg viatge mentre et cau alguna llagrimeta de comiat...


Roo, barra, croc i emú

Però abans d’acabar, fem un petit recull d’un post que ens ha anat quedant pendent: menjar, veure, oci i aquestes coses. D’entrada dir que aquí es sopa molt aviat. Siguem sincers, exageradament aviat, fins al punt que algun dia a les 8 del vespre ens hem estat apunt de quedar sense menjar. Són molt espavilats aquests australians perquè el sol surt entre les 5:30 i les 6 del matí, però fins les 8 o les 9 no es posen a treballar. Això sí, a les 6 de la tarda tot tancat i les cuines dels restaurants a les 8 com a molt.

Menjar de restaurant és caret, però no tant si es té en compte els preus de Barcelona (com algú ens va dir un dia: és el que té viure en una de les ciutats més cares). I ara anem al que interessa: el tema exòtic. Sí, aquí es menja cangur (o Roo), cocodril, barramundi (un peix molt típic) i emú entre d’altres coses (en alguns llocs cuinen opòssums de Tasmània i tot). Els quatres primers els hem tastat. Per resumir: el cangur és molt bo però s’ha de menjar molt poc fet (rare, sagnant vaja); el cocodril és bastant insípid, és com peix una mica més estellós i amb poc gust (deu ser per això que el fan a pocs llocs i només el mengen els turistes); el barramundi és un peix molt gustós i l’emu és una mica com el cangur però amb més gust d’au.

Ara, aquí a Austràlia hi ha de tot. Molt menjar oriental (per la proximitat i les migracions), els inevitables i sovint benvinguts italians i fins i tot algun restaurant que anuncia “tapas”. Mengen també “seafood” (marisc) però poc més enllà de gambes, crancs, ostres i coses per l’estil. I tot tipus de peixos amb una especial preferència per fer-los arrebossats (estil fish & chips).

I per veure, desenes de cerveses! Cada estat té el seu tipus i les seves mides. L’alcohol no és barat (al voltant de 5 AU$ la cervesa) però també les venen en gerres per compartir. El mateix amb el vi. Cada cop en fan més i bo (a les regions del sud sobretot) i com a tot país civilitzat et deixen demanar per copes. Tenen una curiosa tirada pels blancs (aquí tot va al revés) i a les cartes hi ha més vins d’aquests que de negres. No són barats (no hi ha el típic vi de la casa) però a 7AU$ la copa és assequible de tant en tant.

I l’oci, pel que hem vist aquesta gent sap viure bé. De dia i de nit. Fent surf, cuinant a les seves barbacoes, seguint algun esport per la tele o prenent unes birres. Això sí, a tot el que no sigui grans ciutats, la festa als bars s’acaba abans de les 10, excepte en els llocs de backpackers i a les discoteques.

En resum, que ens podríem adaptar fàcilment a la vida d’aquí, sobretot si és en el màgic outback o prop del mar que tantes possibilitats ens ha ofert. Això sí, tot plegat només és la impressió que ens queda després d’un mes de viatge. Tandebó puguem tornar algun dia per acabar-nos d’assegurar i de passada visitar tantes coses que ens han quedat: Tasmània, Fraser Island, Perth, Arhemland, Cape Carpentaria, Ningaloo, Brome, Gold Coast...

Nosaltres marxem, però aquí la vida segueix. Vam arribar que estaven tots excitats per la final de la lliga de Rugbi i marxem amb tots expectants per la Merlbourne Cup (una cursa de cavalls). Vam arribar i ens va ploure i avui també ens ha plogut, potser perquè ens anem acostumant a la tardor de casa...

by Anna & Felip

Foto 1: El riu Brisbane i l’skyline de la ciutat
Foto 2: Brisbane de nit il•luminada

El caçador de cocodrils i 130 koales

Abans d’arribar a Brisbane, última parada de la nostra aventura, vam dedicar un dia al Zoo d’Austràlia, el famós zoo d’Steve Irwin, el caçador de cocodrils. Tot i que ell ja fa tres anys que va morir, al zoo tot porta la seva imatge. A Austràlia, quan l’Steve va morir es van decretar tres dies de dol nacional. Per a molts australians és un heroi que va ajudar a salvar molts animals i a crear molts espais per a la conservació de la natura i les espècies en perill. Però també recorden i critiquen durament alguns dels seus mètodes polèmics, com quan va aparèixer amb el seu fill petit prop d’un dels seus cocodrils més perillosos. Ell va demanar perdó, com moltes altres vegades, i ho justificava per captar l’atenció del públic sobre temes que considerava més importants.

La veritat és que en el seu zoo ens ho vam passar com nens. Hi ha la majoria d’espècies animals australianes, i altres animals d’altres indrets; com tigres de bengala, elefants asiàtics i pandes vermells de la Xina. Us deixem algunes de les nostres millors imatges.

Al zoo de l’Steve, que ara és propietat de la seva dona Terri, pots abraçar koales, fer-te una sessió de fotos amb un tigre o enrotllar-te una serp pel cos. Ell volia apropar tant els animals a la gent perquè aquesta els pogués entendre i aprengués a respectar-los, que va equivocar-se sovint. Però va crear un zoo únic, especial, diferent.

Quan vam sortir del seu zoo no teníem només la imatge de tots els animals meravellosos que havíem vist, sinó que també ens endúiem tots els missatges tristos i crítics sobre les espècies en perill que l’Steve havia anat deixant en vida; no compreu productes amb derivats d’animals en perill, no compreu objectes de fustes que no siguin de boscos ecològics i regulats, etc. Aquest “Què és el que tu pots fer?” és una gran lliçó que ens emporten de l’Steve. I un munt d’idees per a un nou Zoo de Barcelona. A veure si n'aprenem!

Per acabar els nostres últims dies de contacte amb els animals australians més peluts, vam visitar el Lone Pine Koala Sanctuari de Brisbane, el primer que es va crear i el més gran del món. També té altres animals australians com cangurs, equidnes, wombats i dingos, entre d’altres, però els koales en són els protagonistes. En tenen més de 130 i es poden tenir ben a prop, tocar-los i fins i tot abraçar-ne algun. Aquestes boletes de pèl no es belluguen gaire ja que les fulles d’eucaliptus no els donen gaire energia, i com que no tenen cap depredador conegut, tampoc necessiten córrer.

Aquí tenen el rècord del món de longevitat d’un koala, se’l va endur una koala que es deia Sarah i va arribar als 23 anys (la mitjana d’edat d’un koala és d’uns 10 anys)! Al santuari de Brisbane estan orgullosos d’explicar-nos que tots els seus koales viuen més de 12 anys, i no ens estranya dormint 19 hores de les 24 que té el dia! Quan passen dels 130 koales, els van introduint de nou als boscos de la zona, per anar assegurant la població, i van recollint els ferits que troben.

Estem arribant ja al final del nostre viatge, però encara hi haurà temps per algun post més. Ara mateix ens trobem a Brisbane, una ciutat que aviat explorarem i us descobrirem una mica més.

by Anna & Felip

Foto 1: Un diable de Tasmània, que abans de la introducció dels dingos a Austràlia, també habitava a l’illa gran
Foto 2: Un simpàtic wombat que amb les dents que té pot foradar-te una mà
Foto 3: No podia faltar l’espectacle dels cocodrils
Foto 4: Un de les desenes de cangurs i wallabies que omplen el zoo i campen per on volen
Foto 5: Un koala adormit al seu santuari
Foto 6: Un koala jove estranyament despert
Foto 7: Us hem dit que els koales dormen molt?

Lady Musgrave, una classe de surf i un munt de balenes

Després d’uns dies sense trobar de nou una bona connexió, tornem a ser aquí per explicar-vos el munt de coses que hem fet en aquests quatre dies per la Sunshine Coast australiana.

Diumenge vam apropar-nos fins a l’illa de Lady Musgrave, que es troba envoltada pels esculls de la Gran Barrera. L’illa és un lloc important de nidificació de tortugues verdes i de nas de porc (però són totes igual de precioses), i pels seus voltants se’n poden veure moltes, però moltes. De fet, mentre ens dirigíem cap a un punt d’immersió en vam poder comptar fins a una vintena. Us deixem alguna imatge de les que vam poder admirar fent immersió.

L’endemà ens vam aixecar amb ganes de coses noves, i com no podia ser d’una altra manera donat el lloc privilegiat en el que ens trobàvem, ens vam apuntar a una classe de surf! Després d’una breu classe teòrica, i tres hores de pràctica a la platja d’Agnes Water i Town of 1770, vam aconseguir alguna cosa que es podia assemblar al surf o que hi recordava. Tot i això, ens van donar el certificat conforme hem superat el primer nivell, que suposem que es basa en no morir en l’intent! Preferim no explicar-vos l’intens dolor del dia següent a totes les parts del cos que compten amb algun múscul... Us deixem alguna prova de les nostres grans proeses:

Després de l’exercici, vam decidir anar cap a Hervey Bay a buscar una mica de descans però sense allunyar-nos gaire dels animals i la natura que tant ens agrada. Així que ens vam enrolar en un vaixell a la recerca i observació de balenes. Hervey Bay és una badia natural entre illes que la fa que sigui un racó d’aigües tranquil•les i això la converteix en un dels millors llocs de la costa australiana per observar aquests fantàstics animals.

Durant els mesos de maig a novembre, les balenes baixen per la costa des de les càlides aigües del nord d’Austràlia, on han tingut les seves cries, cap a l’oceà Antàrtic. I aquí a Hervey Bay les balenes femella i les seves cries de mesos troben un lloc on descansar a mig camí. És increïble poder tenir el privilegi d’observar una mare balena alletant a la seva cria. No menys espectaculars són els salts i les tombarelles de la resta de balenes.

La seva immensitat ens fan sentir molt petits, i saber que cada any comencen a recuperar-se un 13% de les balenes geperudes australianes (que són les que hem pogut observar), ens omple de felicitat i esperança.

Davant les costes de Hervey Bay hi ha Fraser Island, l’illa de sorra més gran del món, famosa pels seus dingos salvatges. És tan gran que calen tres dies per veure-la com es mereix, així que, malauradament, l’haurem de visitar en el nostre proper viatge a Austràlia.

by Anna & Felip

Foto 1: Una tortuga verda observant-nos curiosa a Lady Musgrave
Foto 2: Un surfer dels de veritat, amb els Beach Boys de fons
Foto 3: Un salt fantàstic que ens va deixar amb la boca oberta
Foto 4: Una bona manera d’acomiadar-nos fins la propera vegada!

Sorra pura, platypus i vaques, moltes vaques

Fa tres dies que no escrivim i tres dies voltant per aquí donen per molt, encara que no sempre trobem wifi. Continuem el nostre viatge per la costa est d’Austràlia, ara mateix som a Town of 1770 i tot just hem creuat el tròpic de Capricorn... però expliquem les coses amb una mica d’ordre...

Després de la fascinant immersió al Yongala, vam seguir baixant fins a Airle Beach, un simpàtic poble de costa amb força vida nocturna i quatre cases. Per que ens fem una idea, a l’estiu deu ser com Lloret, però ara, a la primavera encara era suportable (amb tot el respecte pels habitants de Lloret... n’hi ha?). Airle Beach és especialment singular perquè és la porta a les Withsundays, un arxipèlag d’una setantena d’illes. Totes, excepte quatre són parcs naturals i amb prou feines s’hi pot arribar i en poques dormir.

La solució és enrolar-se en un vaixell i explorar els seus esculls de corall (cayos en aquest cas) i sobretot poder donar una volta per Whiteheaven beach, que com el seu nom indica és un paradís blanc. Conté una sorra d’un blanc pur que aquí anomenen sílica i que està formada per quarç netejat mil vegades pel mar. Diuen que aquesta sorra arriba de Fraser Island (l’illa de sorra més gran del món), una mica més al sud. Nosaltres que no som uns apassionats de les platges ens vam quedar esmaperduts: una sorra blanca, fina com farina i que no crema (la silica no condueix bé la calor). Per cert, a la platja hi ha petits taurons i rajades (sting rays) que neden a pocs metres. Dit així fa por, però son molt tímids i de seguida fugen.

I de la platja a la muntanya. Entre Airlie Beach i Mackay (la nostra següent parada) es pot fer una volta per l’Eungella National Park, un dens bosc situat a les muntanyes que envolten el Pionner Valley.

Aquestes muntanyes amaguen un “secret” únic: l’ornitorinc. De camí a Broken River, on es poden veure aquests simpàtics animals, es pot passar per Finch Hutton Gorge on hi ha salts d’aigua i amb una mica de sort es poden veure uns llangardaixos (lizards) de gairebé un metre de llarg. Però anem al que interessa: Broken River és un dels millors llocs per veure ornitorincs (platypus en anglès). Aquests monotremes dels que ja us vam parlar posen ous, tenen un agulló verinós, bec d’ànec i pell de llúdriga. Són tant estranys que quan els científics britànics els van veure per primer cop pensaven que els estaven prenent el pèl.

Els ornitorincs són molt tímids i cal paciència per veure’ls. No és qüestió d’arribar i trobar-ne un. Nosaltres hi vam invertir unes tres hores (no només buscant platypus, perquè en el riu també es poden veure tortugues, llangardaixos, aus i molts peixos), però finalment els vam trobar i aquí tenim la prova:

Cansats de buscar bombolles i ornitorincs capbussant-se, vam anar a dormir a Mackay. Una ciutat sense gaire interès malgrat l’esforç que hi posa l’ajuntament per posar-la bonica. I pel matí ens esperaven unes set hores de cotxe amanides amb una aturada a Rockhampton. Aquesta ciutat és la capital del bestiar de Queensland, tant que tenen vaques esculpides arreu dels carrers, tot i que últimament ha estat famosa per uns forts incendis.

Ara us escrivim des de Town of 1770, un poble que va canviar el seu nom per honorar el Capità Cook i l’any que va posar els peus a Austràlia. Des d’aquí ens acostarem a Lady Musgrave, una illa a l’exterior de l’escull de corall a fer alguna immersió. Si tot va bé el següent post anirà sobre això... i potser també sobre surf, perquè ja comencem a trobar-nos taules, noms hawaians i aquest ambient relaxat tant típic dels surfers...

by Anna & Felip

Foto 1: Withsundays
Foto 2: Un tauró prop de la platja
Foto 3: La vall de Pioneer
Foto 4: Un ornitorinc jugant a Broken River

SS Yongala

Benvinguts al SS Yongala. Sí, sí, això que veieu aquí no és el gran escull de corall (GBR) que vam bucejar fa dos dies, és un vaixell enfonsat. Sincerament, les dues millors immersions de la nostra vida. Després del Yongala poques coses valdran la pena. Intentar enumerar el nombre de peixos aquí és com voler comptar les estrelles. Potser és que encara estem sota els efectes de la narcosi de nitrogen (una mena de “colocón” dels submarinistes quan baixen a certa profunditat) però el cert és que no hi ha paraules per explicar-ho.

Anem a pams, el Yongala és un vaixell de vapor d’uns 110 metres que es va enfonsar a uns quants quilometres d’Alva Beach el 1911 a causa d’un cicló. Hi van morir les 122 persones que hi havia a bord (tripulants, passatgers i un nadó). Va estar desaparegut misteriosament fins al final de la II Guerra Mundial quan el van descobrir mentre recuperaven mines submarines. El Yongala és també un cementeri; a dins encara hi ha les restes de molts dels morts. Ara ja no s’hi pot entrar perquè les bombolles d’oxigen el podrien acabar de malmetre. De fet, diuen que s’aguanta dret gràcies a la crosta de corall que s’hi ha format.

El Yongala és com un far a molts quilòmetres a la rodona. És un oasi de vida enmig de la sorra del mar i atrau a milers d’espècies diferents. En la nostra curta vida submarina mai havíem vist serps marines, avui n’hem vist més de 10!

Al Yongala hi ha una munió de peixos petits i grans. Des de peixos pallasso a barracudes, des d’uns peixos que netegen a tonyines, des de peixos àngel a bacallans i aquest Maori Wrasse de més d’un metre i ves a saber quants quilos.

I es veu que avui hem tingut sort. Per moltes raons, la primera perquè el vent va estar a punt de sabotejar les immersions. Ahir a la nit no l’anàvem a fer, però finalment avui hem tirat endavant tot i el vent de 15 nusos i les ones de dos metres (diuen que quan el Yongala es va enfonsar hi havia vents de 200 nusos i ones de 10 metres... tornem a estar de sort!). També hem estat de sort perquè ens hem trobat amb una visibilitat de 25 metres (el normal és de 15 metres). I triplement de sort perquè hem vist la tercera tortuga en tres dies.

Les dues primeres creiem que eren tortugues verdes i aquesta diríem que és lora o loggerhead, tot i que no n’estem segurs. Totes són boniques no? De fet la majoria de coses que es passegen per aquí a baix ho són, fins i tot les que nosaltres no captem perquè no som uns experts (com tipus d’anemones, coralls, plantes subaquàtiques i els centenars de petits peixos que no hem pogut enumerar).

by Anna & Felip

Foto 1: Vista general d’una secció del Yongala plena de vida
Foto 2: Una de les parts del Yongala
Foto 3: Una serp marina passejant-se tranquil•lament pel vaixell
Foto 4: Un maori wrasse (crèiem). Penseu que és d’un color verd fosc, però la càmera no ho capta
Foto 5: Una tortuga deixant enrere el Yongala per sortir a la superfície

On la selva es troba amb l’escull

Avui hem recollit un cotxe de lloguer i ens hem endinsat en les selves tropicals del nord. El Parc Nacional de Daintree és el bosc viu més antic de la terra, i és també la llar dels aborígens Kuku Yalanji, que ens han guiat una estona per la selva tropical. És curiós veure com varia el concepte de la cultura aborigen: sempre se’n parla com si fos única i resulta que a Austràlia hi ha multitud de pobles aborígens amb la seva cultura i llengua pròpia. De fet, ells parlen de països aborígens i és que no és el mateix viure a la selva que al desert vermell. Aquí, al contrari que a Uluru o a Arnhemland, els aborígens s’han fos de grat o per força amb la cultura occidental (fins i tot han muntat atraccions turístiques).

A unes dues hores en cotxe al nord de Cairns (a través de l’Autopista del Capità Cook i d’un anacrònic ferri de cordes que dura 5 minuts) hi ha Cape Tribulation. Com la majoria de cartells i publicitat recorden, aquí és on la selva es troba amb l’escull de corall. Concretament en unes platges plenes de saltwater crocodriles (cocodrils d’aigua salada o salties com els diuen per aquí) i de meduses (hi ha cartells d’avís i vinagre d’emergència a les platges!). Sincerament no n’hem vist cap dels dos, però això diuen els cartells.

El que si que hem vist és aquest ocellot de la mida d’un emú (l’estruç australiana). Tot una sort perquè es tracta d’un casuari i no és gaire comú veure’ls en llibertat (sí en zoos i en reserves). Diuen que és un animal perillós i imprevisible que pot atacar les persones, però nosaltres ens l’hem trobat tant tranquil al mig de la selva (a Jindalba, en un dels quatre camins que hi ha a la zona per endinsar-se al bosc). Daintree és el seu hàbitat natural, tot i que cada cop n’hi ha menys i molts moren a la carretera que creua el parc (malgrat les senyals que constantment avisen de la seva possible presència). Els ous de casuari són preciosos, d’un color blau fosc intens però si ja és difícil trobar un adult, imagineu-vos un niu!

Daintree també és l’habitat de molts animals nocturns i fins i tot tenen un cangur dels arbres que es veu que és molt tímid i no es deixa veure gaire. Els manglars (aquests arbres amb arrels aèries que poden viure en aigua dolça i salada) són els grans protagonistes a prop de la platja i ens recorden com de tropical és aquesta zona, que a nosaltres ens recorda a Costa Rica (tot i que un expert s’emprenyaria perquè segur que els arbres i les plantes no s’assemblen en res). En qualsevol cas, el que sí ens crida l’atenció és que fa 10 dies (i només tres posts) estàvem parlant d’un desert i ara de la selva més antiga del món. Austràlia, un país de contrastos?

by Anna & Felip

Foto 1: La platja de Myall, Cape Tribulation i l’oceà Pacífic
Foto 2: Senyal que avisa de la presència de cocodrils abans de creuar el riu Daintree
Foto 3: Un enigmàtic causari
Foto 4: Manglars a la platja de Myall

L’escull de corall més gran del món o dos dies trobant en Nemo

Això és el Gran Escull de Corall (GBR) vist des de fora de l’aigua. Encara és més impressionant des de dins. Tant, que no tenim paraules per descriure’l. Estem parlant de l’Escull de Corall més gran del món i és l’únic ésser viu que es pot veure des de l’espai. De fet hi hem dedicat dos dies sencers i amb prou feines hem pogut veure’n una petita part. Vam sortir ahir de Cairns per afegir-nos a un vaixell de submarinistes. En total hem fet sis immersions (inclosa una de nocturna) i hem quedat esmaperduts.

Però anem per feina. Aquí us deixem unes quantes imatges perquè jutgeu vosaltres mateixos (però tingueu en compte que aquestes fotos són només un pàl•lid reflex de la realitat, així que pinteu amb la vostra imaginació tots els colors que la tecnologia no pot copsar de la natura).

La Gran Barrera és la llar d’una immensa varietat de vida marina; des de cogombres de mar fins a mil i un peixos de colors i mides diferents. El corall, les anemones i la roca conformen un hàbitat únic.

Tot i la seva bellesa, l’Escull també té els seus riscos. Molts animals i plantes són urticants. Cal vigilar on es posen les mans (millor no tocar res). A més, la GBR està plena de taurons dels esculls, com aquest de puntes blanques que ens va passar ben arran. També hem vist Mantes Ratlles (Sting Rays) com la que va matar el caçador de cocodrils (Steve Irwin).


En els últims temps la Gran Barrera s’ha fet més famosa per la coneguda pel•lícula de Pixar “Buscant en Nemo”. En anglès es diu “Finding Nemo”, és a dir trobant en Nemo. I certament n’hem trobat un munt. L’Escull és ple de peixos pallasso defensant les seves anemones, així com de la resta dels personatges que apareixen al film. Com aquest Moorish Idol (no sabem la seva traducció al català) que tots recordem amb la veu de Bruce Willis.


La GBR està en gran part en una zona tropical així que no hi pot faltar un peix lloro. Li diuen així per la boqueta que té que és dura com el bec d’un ocell. Aquest bec li serveix per arrencar trossos de l’escull i alimentar-se. Aquí tothom es menja tothom, potser per això hi ha cloïsses que han hagut de créixer com a gegants per sobreviure. Us ben jurem que està viva i que deu fer més de metre i mig de diàmetre.

Ah, parlant de la GBR no podem oblidar les meduses. Algunes com aquestes només fan una miqueta de picor i són realment boniques. Però aquí hi ha les dues més verinoses: les vespes de mar i les irukandji. Les dues poden matar una persones, però sortosament per nosaltres no és l’època que ens les puguem trobar. Al contrari, ara veure una medusa és bo perquè pot indicar la presència de tortugues (se les mengen) com aquesta:

Un dels animals més majestuosos que podem trobar a l’Escull són les tortugues. Poder observar el seu anar i venir al nostre voltant és tot un privilegi.

I tot això a 1:30h en vaixell des de Cairns, una ciutat que de dia sembla apagada i estil Lloret però de nit pren vida amb la seva música i els seus mercats nocturns. Demà marxem a fer una incursió cap al nord a la selva tropical de Daintree (el bosc viu més antic del món) i a Cape Tribulation.

Per cert si mai ningú té l’oportunitat d’arribar-se a la GBR, que no dubti a pujar i viure en un vaixell almenys una nit. Aquest de Cairns Dive Center són molt professionals i l’experiència és única.

by Anna & Felip

Litchfield, Kakadu i els Didgeridoos

Portem dies sense escriure perquè no sempre és fàcil aconseguir internet wifi. Ara ho fem des del YHA de Cairns, esperant l'habitació, just en la meitat del nostre viatge.

Després de la nostra expedició al desert vam poder donar una volta per Alice Springs, un poble de pioners més important per la seva situació respecte dels enclavaments turístics de l’outback que no pas en sí mateix. Tot i això, Alice Springs té algunes coses interessants com poder observar les estrelles des d’un lloc privilegiat. També té un passat aborigen, que ara ha quedat en poc menys que algunes “galeries d’art” i molts aborígens amb problemes als carrers. Les primeres les posem entre cometes perquè la majoria s’aprofiten dels aborígens i revenen les seves pintures a preus molt més alts als turistes.

El segon problema és bastant més complicat. La imatge dels aborígens a Alice Springs és la d’un sense sostre amb problemes d’alcoholisme. Diuen que aquesta no és la imatge real dels aborígens, perquè hi ha comunitats senceres vivint sens problemes de la manera tradicional. No us ho podem dir del cert perquè només es pot accedir a aquestes comunitats remotes amb un permís. Així que es fa difícil evitar un record de mirades tristes i perdudes embolicades en parracs caminant descalces pels carrers de la societat occidental.

Però deixem Alice Springs i ens dirigim al nord del Northern Territory (que amb aquest nom sembla un dels estats del Risk). El que al centre era desert i sorra, aquí és aigua i xafogor. El nord d’Austràlia té un clima tropical i nosaltres arribem al final de l’estació seca (de maig a novembre abans que arribin els monsons). Aterrem a Darwin, una ciutat que pren el seu nom del científic pare de l’evolució (el que surt a les ampolles d’Anís del Mono). Li va posar en un company seu del Beagle mentre Charles Darwin estava a les Galapagos fent investigacions. Li va posar Darwin però també li podria haver posat la “Ciutat de les Reconstruccions”. Fins a dos cops l’han hagut d’aixecar de nou. Primer el després de la II Guerra Mundial quan els japonesos la van bombardejar (el 1942, igual que a Pearl Harbour però amb el doble de bombes i sense tant resó internacional). Sembla mentida que ningú se n’adonés, però Austràlia va perdre les seves defenses i podria haver estat envaïda. Potser ara per això aquesta és una de les zones més militaritzades del país. El segon cop, el 1974, després del pas del cicló Tracy.

També li podrien haver dit la ciutat oriental perquè això està ple de gent de Malàisia, Singapur, la Xina, Vietnam, Indonèsia... De fet, en els seus inicis hi havia més pobladors xinesos que blancs. Ara està en constant creixement, però la singularitat de Darwin és que és la porta a Litchfield, Kakadu i la terra d’Arnhem. Els primers són dos parcs naturals erigits en ple territori aborigen. Litchfield destaca per les seves muntanyes de tèrmits de més de 5 metres d’alçada. La que veieu aquí té més de 70 anys i és una de les més grans.

Litchfiield també està ple de cascades i salts d’aigua, com el seu germà gran Kakadu, un immens parc que contenia fins a vuit països (regions lingüístiques) aborígens. Durant l’època de pluges gran part de Kakadu queda inundada i s’omple de nutrients que en el fan molt ric en vida animal. Aquí hi ha gran quantitat d’aus, peixos (com el barramundi) i cocodrils de sis metres (i sí, l’hem tastat i no té gust de pollastre!). De fet, aquí es va rodar la pel•lícula “Cocodrilo Dundee” i els rius s’anomenen West, South o East Alligator.

Durant la temporada seca, l’aigua es retira i la zona s’omple de billabongs (paraula aborigen que defineix quan el nivell del riu baixa i l’aigua s’estanca formant petites llacunes). Queden però algunes catarates i piscines naturals com Maguk o les Twin Falls.

Però deixem el millor pel final. Hem dit que Kakadu va ser (i és) territori aborigen. Aquí encara hi viuen diversos clans que campen amagats pel territori i molt especialment per la terra d’Arnhem (una gran extensió de la mida de Portugal que és una reserva aborigen de molt difícil accés i que nosaltres només hem pogut albirar des dels cims de les muntanyes de Kakadu. Cal tenir permís per poder accedir-hi). A Kakadu hi dues de les roques amb més riquesa de pintures aborígens que es poden visitar: Burrunggui (coneguda equívocament com a Nourlangi) i Ubirr.

Els aborígens han poblat durant milers d’anys aquesta terra. Diuen que durant 50.000 anys. Durant aquest temps han constatat amb les seves pintures canvis sociològics, ambientals, històrics i fins i tot geològics. Ens expliquem: fa milers d’anys Kakadu era molt desèrtic, llavors trobar menjar era més difícil i els aborígens només tenien temps per fer pintures rupestres de les seves mans. Amb el temps, però el clima es va anar temperant, era més fàcil trobar menjar i amb més temps d’oci va florir tot l’art d’aquest pobles. El mateix passa amb els animals, primer pintaven cangurs gegants i tigres de Tasmània (ara extingits), després peixos i fins i tot van arribar a pintar vaixells de vela i els primers homes blancs caçant amb escopetes.

Per cert, Kakadu és la terra dels didgeridoos i hem aprés una mica a tocar-los. Ja us proposarem el repte quan tornem a casa...

by Anna & Felip

Foto 1: L’Esplanade de Darwin, més verd que el Red Center no?
Foto 2: Muntanya de tèrmits a Litchfield
Foto 3: Un cocodril atent a què farà un Jabiru amb un peix a la boca al Corroboree Billabong
Foto 4: Catarates de Maguk (Barramundi Gorge)
Foto 5: Nabulwinjbulwinj (un monstre que mata nenes) a Burrunggui Rock (també coneguda per error com Nourlangi)

L’Outback o com sobreviure en el desert vermell

Calor extrema de dia i vent glaçat durant les nits, falta d’aigua durant tot l’any i un munt d’animals verinosos. En aquestes condicions han sobreviscut durant milers d’anys la tribu aborigen dels Anangu, que, de fet, encara hi viuen. Nosaltres només hi hem passat tres dies, però suficients per entendre com de difícil és la vida aquí. Quan vam proposar-nos visitar aquesta zona vam decidir que havia de ser d’una forma diferent a com estem acostumats. I vam enrolar-nos en un tour al més pur estil salvatge; hem caminat uns 8 km diaris, racionar l’aigua, recollir llenya pel sopar, i dormir al desert sota les estrelles (aquesta zona d’Austràlia és una de les millors del món per observar la via làctia).

El primer dia vam fer una volta per Kings Canyon, una impressionant formació geològica de milers d’anys que explica com es va formar aquesta zona. Encara que no ho sembli, en la fotografia hi ha un dipòsit natural d'aigua, però és subterrani, només es pot endevinar per la presència dels eucaliptus.

El segon dia el vam dedicar a Kata Tjuta, 36 roques que donen sentit al seu nom “molts caps” en la llengua aborigen de la zona. De fet, és un lloc sagrat (o íntim) només per als homes de la tribu dels Anangu, perquè expliquen en les seves històries secretes que era un lloc molt perillós.

I, finalment, la joia de la corona; el monòlit Uluru. És la part visible d’una roca massissa que fa 11 km, la majoria sota terra.

Puli és com la coneixen els aborígens i significa “roca” (Uluru només fa referència a una part de la roca). Aquí vivien els Anangu, que encara hi celebren cerimònies secretes. Fent una volta amb un guia expert es poden descobrir moltes coses d’aquesta cultura volgudament oculta. Els aborígens australians entenen la vida com una sèrie d’etapes d’aprenentatge en les que no pots assolir un coneixement si abans no tens l’anterior. Per això, hi ha molts llocs de la roca en els que et demanen que no facis fotos, però no t’expliquen el perquè. Per exemple,a Mala Puta (que significa “bossa marsupial d’un cangur petit”) les dones hi anaven a parir i és un lloc molt íntim pels Anangu, però això ells no t’ho expliquen i costa molt entrar en el seu món i entendre'l. De fet les històries aborígens que coneixen són només els seus contes infantils.

Una altra cosa que et demanen que no facis a Uluru és escalar-la, ja que només poden fer-ho els homes caçadors iniciats que han demostrat el seu valor sobrevivint tres anys sols al desert. Molta gent hi puja, però nosaltres vam decidir no fer-ho. Això sí, vam caminar els seus 9 km de base i vam contemplar com es ponia i sortia de nou el sol en la roca.

La cultura aborigen és molt complexa i esperem aprendre’n més coses i entendre-la millor en els propers dies, que anirem cap al nord, cap a Darwin.

Per cert, ja podeu veure totes les fotos en el post anterior que ens van quedar pendents.

by Anna & Felip

Foto 1: Carretera que porta a Uluru.
Foto 2: Foguera en el campament improvitzat al desert.
Foto 3: Kings Canyon.
Foto 4: Kata Tjuta.
Foto 5: Uluru.
Foto 6: Pintures aborígens que expliquen contes a les parets d’Uluru.
Foto 7: Despertar al desert vermell.

L'illa dels cangurs

Kangaroo Island tal com la va batejar Mathew Flinders, un explorador anglès, el 1802, és una de les illes més grans d’Austràlia i és un santuari de fauna salvatge en sí mateixa. Com que està aïllada de l’illa gran (d’Austràlia) no tenen les típiques plagues que han minvat la flora i la fauna del continent. Per no tenir no tenen ni conills ni guineus i els gats els tenen entre cella i cella per destruir-los (així en diuen ells). Això fa que et demanin que no portis de fora coses com llavors, conills i fins i tot abelles (són un santuari incontaminat de l’abella de liguria, única en el món). A canvi, l’illa és un refugi perfecte per la fauna local: tenen wallabies, cangurs, lleons marins koales, opòssums, equidnes, wombats, cucaburres, pelicans australians... Perquè us en feu una idea us en deixem algunes fotos:

Kangaroo Island és un refugi per les colònies de lleons marins i és alhora l’únic lloc on et pots acostar a la platja a veure’ls moure els 300 quilos de cos. Això sí, sense fer soroll perquè dormen tres dies seguits.

Les cucaburres són unes aus de pressa increïbles. Els australians també tenen la sort de gaudir d’àguiles gegants de 2,5 metres (wedge-tailed eagle)i molts ocells que podríem considerar tropicals (els periquitos són salvatges aquí), també tenen cacatues (fins i tot a Sydney), els impressionants emús i els casuaris (que hem vist però no posem perquè no són autòctons i no tenim lloc).


Els wallabies (una mena de cangurs petits) també tenen aquí el seu refugi, en especial els Tammar wallabies que veieu a la foto. També hi ha cangurs, tant els de l’illa de Kangaroo (una espècie diferent de l’Australià) com els de la main land. En una reserva on recullen animals orfes fins i tot en tenen d’albins.

I koales, es clar. Fa molts anys n’hi havia a l’illa, però es van extingir. Cap a 1990 els van reintroduir per salvar l’espècie i en 19 anys han arribat a 30.000 exemplars (cada 5 anys es duplica la població). N’hi ha tant que fins i tot els estan portant cap al continent perquè es mengen els eucaliptus locals.

I els nostres preferits: els monotremes. Són una família animal amb només dos membres, els ornitorincs i els equidnes (a la foto).Són mamífers ovípars. Els equidnes en concret s’alimenten de formigues i tèrmits i les punxes estan fetes del material de les nostres ungles però són ben afilades.

A l’illa també tenen els petits pingüins blaus, que es poden veure només de nit en els seus llocs de cria.

També hi ha foques de Nova Zelanda (les podeu diferenciar dels lleons marins perquè no se’ls veuen les orelles).

I per acabar el recompte d’animals: els impressionants pelicans australians. Els més grans de la seva espècie. Tant que no poden submergir-se sota l’aigua. A les cinc de la tarda hi ha un biòleg boig que els dóna de menjar a Kingscote i de passada t’explica coses sobre aquest curiosos ocells.

I això que sembla un bec d’una àguila són les Remarkable Rocks, unes roques que expliquen el passat geològic de l’illa i que juntament amb l’Admiral’s Arch són un “must see” de Kangaroo Island.

Això és tot i no és poc. Escriurem d’aquí a uns dies (3) perquè ara ens n’anem a fer una volta pel red center i no ens podrem connectar.

by Anna & Felip