Les balenes de Vancouver Island

Recta final del viatge. Hem deixat les Muntanyes Rocalloses i tornem a Vancouver. Des de Jasper hem passat per Kamloops (sense gaire interès, només per descansar) i des d'allà hem enfilat la highway 99, també coneguda com Sea to Sky Highway. En el nostre cas, sky to sea, perquè hem anat de la muntanya al mar.

Pel camí hi ha Whistler, una mena de resort d'esquí (i de bicicleta de muntanya a l'estiu). La carretera (perquè de highway en té poc) recorre diversos paissatges i parcs del país, i, tot i que és una ruta més llarga que la de l'autopista, val la pena i és molt agradable.

Un cop a Vancouver hem agafat un ferri fins a la illa de Vancouver. La illa habitada més gran de la costa d'Amèrica del Nord. És una senyora illa, i té un passat català!!! Entre 1790 i 1794 la Primera Companyia de Voluntaris de Catalunya va ocupar l'illa per la corona espanyola. No en queda cap rastre, obviament.

Vancouver Island destaca per les balenes (ara ja sabeu perquè hi hem fet cap), pel parc nacional del Pacific Rim, per la pesca del salmó i per l'observació de llúdrigues i óssos.

Nosaltres hem fet ple, excepte en els salmons, que només els hem menjat. En un parell de dies hem anat a buscar cetacis ens hem passejat per la costa occidental de l'illa en zodiac i en caiac. Balenes grises i geperudes ens han donat la benvinguda. No hem tingut sort amb les orques, però encara ens queda un matí per provar sort.

Sí que hem vist alguna llúdriga (van retornar aquí fa poc), i la nombrosa colònia de lleons marins (de California i d'Steller). Durant el nostre viatge en caiac per les Broken Islands, una munió d'illes a la costa oest de Vancouver Island), hem pogut veure aquests fantàstics animals i també algunes foques alimentant-se. Fixeu-vos bé en la imatge i veureu el peix a la boca del lleó.

I ocells. Hi ha cormorans, tot tipus de gavines i kingfishers espectaculars (creiem que es diuen martins pescadors en català). Ah, i àguiles "calves". Sí, la del símbol dels Estats Units. La foto no fa justícia a la sensació de tenir un ocell de dos metres i mig sobrevolant el teu cap i pescant ben a prop.

Avui farem cap al Pacific Rim National Park i a veure si podem esbrinar alguna cosa més dels nadius del Canadà, les First Nations com les anomenen ells.

Ens acomiadem amb una altra cua de balena, diuen que porta bona sort.

Felip i Anna 

Foto 1: Les Broken Islands vistes des del nostre caiac doble.
Foto 2: Una cua de les nostres estimades geperudes. Si voleu saber-ne més
Foto 3: L'esquena d'una balena grisa a tocar de la nostra barca.
Foto 4: I sí, premi pel lleó marí de Califòrnia! Un peix al pap.
Foto 5: Una àguila "calba" (de cap blanc, en català) amb un posat molt imperial.
Foto 6: Una tímida balena grisa ens diu adéu amb la cua.

Athabasca Glacier o la història de la terra

De visita pel Jasper National Park és obligat aturar-se a admirar la grandesa de la glacera Athabasca. És un dels trenta que surten de la Columbia Icefield; una enorme massa de neu i gel de la última era glacial de 350 metres d’espessor i 325 quilòmetres quadrats. La Columbia Icefield és la única del món que alimenta a la vegada tres oceans; l’Àrtic, a través del riu Athabasca, l’Atlàntic a través del Saskatchewan i el Pacífic a través del Columbia.

Nosaltres hem volgut caminar per sobre de la glacera Athabasca per conèixer què se sent en tenir sota els peus glaç format de la neu caiguda en els últims 600 anys. Us podem assegurar que l’experiència bé es mereix un post. El color terrós del gel en alguns trams de la glacera són partícules de pols suspeses en l’aire en el moment de formar-se els flocs de nou que els van arrossegar fins a terra. Aquestes partícules queden atrapades entre el gel i quan aquest es desfà s’acumulen entre elles damunt de la glacera formant aquestes franges de color.

Una dada increïble: els flocs de neu en caure, atrapen petites bosses d’oxigen que queden retingudes entre el gel en arribar a la superfície, i aquest oxigen comença a alliberar-se quan la massa de gel que el retén es va desfent. Com que en el cas de la glacera Athabasca, el gel que s’acumula és de fa uns 600 anys (exactament el que s’està desfent en aquests moments correspon a la neu caiguda fa uns 175 anys), analitzant l’oxigen que aquest gel manté atrapat es poden conèixer les condicions climàtiques i mediambientals del moment en què aquesta neu va caure. Agafeu-vos fort quan us diguem que el gel dels pols té milers d’anys, per la qual cosa, l’oxigen que allibera en desfer-se proporciona dades al•lucinants sobre la història del clima, el medi i la formació del planeta! Aquí van un parell de fotografies que segur no us deixaran freds...

Tornant a la glacera Athabasca, resulta que cada any perd un parell de metres de gruix, fet que provoca que arribi menys aigua als diferents rius que en depenen, i que, per tant, la fauna se’n pugui ressentir. Per altra banda, resulta que uns 8.000 anys enrere la glacera va desaparèixer donant pas a un gran bosc, però mica a mica, amb l’última glaciació, es va anar formant de nou. Això ho sabem perquè, en tornar a decréixer la glacera, s’han trobat restes de fusta que daten d’aquell període. Avui, la vegetació torna a guanyar terreny. És un canvi degut a la mà de l’home per culpa del canvi climàtic? O bé forma part de la vida cíclica de les glaceres i les glaciacions?

En aquesta última fotografia podeu veure una renglera de cotxes aparcats al peu d’un turonet de terra. Fa menys de 100 anys la glacera cobria tota aquesta zona, i tenia una alçada que cobria les parets de les muntanyes dels costats. Encara avui s’hi poden veure les marques. La natura no deixa de sorprendre’ns, i el poder dels seus canvis ens hauria d’aturar a pensar: cap a on estem anant, i, sobretot, cap a on hauríem d’anar per poder continuar anant a algun lloc.

Anna i Felip

Foto 1: La glacera Athabasca vista des dels seus peus.
Foto 2: En desfer-se, el gel crea pous en la glacera que esdevenen rius subterranis.
Foto 3: Alguns d’aquests pous i rius poden arribar a ser profunds i perillosos, encara que també formes de gran bellesa.
Foto 4: La grandesa de la glacera, i l’espai buit que va deixant any rere any.

Parcs Nacionals, capítol 2

Hem parlat de Revelstoke, Glacier, Yoho, Banff i Elk Island. És el torn de Jasper. És el parc més gran de les muntanyes rocalloses. Està situat just a sobre de Banff i comparteixen la Icefield Parkway que els travessa els dos.

Jasper és sinònim de llacs i de fauna. Segons la nostra experiència podem fer una modesta recomanació: paisatges naturals espectaculars = Banff; bisons = Elk Island; i animals = Jasper.

Però comencem pels paisatges. A Jasper hi ha glaceres (en parlarem en el següent post) i molts llacs. El més importants són els d’Annette, Edith, Patricia, Piramyd i Maligne. S’hi poden trobar imatges tant espectaculars com aquesta:

El nostre preferit és el Maligne. Allà la gent hi va a fer caiac o a passejar. Pocs es banyen; les aigües són gèlides. Per nosaltres el gran secret de Maligne és Moose Lake. Per un camí d’uns tres quilòmetres s’arriba a un llac on a la tarda s’hi poden trobar els tímids ants (a l’agost amb les cries nascudes fa poc). Moose és una paraula que prové dels indis algonquins i que vol dir “menjador de branquetes”.

El que no havíem trobat a Elk Island ens ha esclatat a la cara a Jasper. Fins i tot a dins del campground on hem acampat (aquest no té un tancat elèctric contra els óssos, com el de Banff). Us deixem unes fotos que ho diuen tot:

Marxem de Jasper, però en quan puguem us expliquem la nostra excursió per la glacera Athabasca...

Felip i Anna
Foto 1: Postal del Llac Patricia.
Foto 2: Un ant banyant-se a Moose Lake.
Foto 3: Les bighorn sheep, sí, ovelles de banyes llargues (muflons).
Foto 4: Més óssos, aquest cop una mare amb tres cadells! Què tendre!
Foto 5: Un ren, amb les seves banyes i tot.
Foto 6: Una cabra muntesa, quan ens pensàvem que no la veuríem!

Bisons i dinosaures

Després de les meravelles de Banff hem continuat la ruta cap a l’est. És un camí habitual ja que porta a les planícies de Calgary, on els ramaders van fer fortuna descobrint petroli. La benzina aquí va pels 0,75 euros el litre. Regalada, vaja.

El nostre objectiu real és Elk Island, però abans hem fet una parada a la terra dels dinosaures. A Alberta, si dones una puntada a una pedra no només trobés petroli, sinó que també hi trobes ossos de dinosaure. És un dels llocs més prolífics del món. Per això al cor de Drumheller (una població sense gaire interès, tret de les Badlands) hi ha un dels museus més importants del planeta sobre fòssils de grans saures.

Al Royal Tyrrell Museum tenen fòssils que s’han convertit en pedres precioses, l’esquelet més complet de T-Rex i alhora dels més petits del món (a la foto), i una exposició sobre el Burgess Shale (un camp de fòssils enorme situat a Yoho amb restes de fa 515 milions d’anys). Al Tyrrel tenen tanta cosa que se’ls acumulen els descobriments. Hi ha tants dinosaures que fins i tot han donat noms com Albertosaurus i Pachyrinosaurus (pronunciat Paquirrinosaurus). Posar noms no és la millor virtut dels paleontòlegs.

Uns 270 quilòmetres al nord de Drumheller hi ha Elk Island. És un petit però especial parc nacional; té la major densitat d’animals de peülla després del Serengeti. Hi anàvem a la recerca de cérvols, rens i ants. No hem tingut gens de sort. Ni tant sols caminant 15 quilòmetres hem aconseguit veure una sola banya (petjades i altres indicis d’animals sí, però res més).

Però Elk Island té una relació especial amb uns altres animals: els bisons. El 1907, el govern del Canadà va comprar 400 bisons als Estats Units. Destinació: Buffalo National Park. Pel camí, una setantena de bisons es van escapar a Elk Island i s’hi van quedar. Ara en són més de 325.

Els bisons van dominar Nord-Amèrica. Al segle XVII n’hi va arribar a haver més 70 milions, però les matances del segle XIX van deixar la població sota mínims. Atenció, era caça recreativa. Els bisons morts es podrien sencers (carn, pell i ossos), i amb ells moltes de les tribus indígenes que en depenien. Per sort, la cosa està canviant.

A Elk Island també hi ha una gran quantitat de mosquits. És el lloc on més mosquits hem trobat de tots els que hem estat. Mosquits normals, com els de casa, però amb molta més set de sang. Hi ha mosquits perquè hi ha molta aigua estancada en basses i llacs. Per això a Elk Island és un bon lloc per veure un dels animals més curiosos del Canadà: el castor.

És el rosegador més gran de Nord-Amèrica. La seva pell va impulsar la colonització de Canadà. Aquí s’utilitza l’expressió “enfeinat com un castor”, i deu ser cert perquè en només un any poden arribar a talar 200 arbres per cap.

Tot i la frustració per no haver vist rens i, especialment, ants, Elk Island val la pena. Si vas protegit contra els mosquits fins i tot pots gaudir de postes de sol com aquestes. Ah, i vam fer una foto a una gripau en perill d’extinció sense saber-ho.

Felip i Anna

Foto 1: La “Black Beauty”, l’esquelet negre de T-Rex de Drumheller
Foto 2: Un bisó imponent, i això que encara és jove
Foto 3: Un castor atrafegat. Millor hora per veure’ls: matí o vespre
Foto 4: El dia s’acaba a Astotin Lake, a Elk Island

Happy Bear day

Hem parlat de Banff i dels parcs nacionals i no hem parlat d’animals. N’hi ha, i molts, però els parcs són tan grans que són difícils de veure. Hi ha óssos (negres i bruns, el grizzly), esquirols, coiots, castors, llops, marmotes, ants, linxs, muflons, goluts, caribus... hi ha més de 56 espècies de mamífers i 280 d’aus. Només d’óssos negres n’hi ha més de mig milió. Però tot i això, no són fàcils de trobar.

Passejant pel bosc, el més habitual és veure animals petits, com esquirols. En tenen de diversos tipus, fins i tot que viuen en caus sota terra i s’assemblen als gossets de les praderies, però en petit.

Curiosament, si es volen veure óssos, el millor és estar-se a prop de la carretera. Nosaltres en dos dies circulant amunt i avall n’hem vist quatre. Tots negres. Són molts, realment ha estat una sort, però també és cert que els hem anat a buscar. Ara estan en època de fer panxa per poder passar la hibernació. Es troben tot sovint menjant flors i plantes a primer hora del matí i al vespre.

A les fotos pot semblar petit, però heu de pensar que si es posa de peu pot arribar a fer més de dos metres i pesar 300 quilos. És una espècie que s’adapta força a la presència humana i per això es deixa veure més. De fet, la majoria d’avistaments d’óssos a Banff són del tipus negre.

El gran repte era trobar Grizzlies. Són més tímids i més nocturns. N’hi ha a tocar de Jasper. Hi ha camins en zones d’ós bru on et recomanen portar una esquella perquè no se sorprenguin amb la presència dels humans. Són més grans que els negres – fins a tres metres – i poden destrossar a qualsevol (el seu pelatge és tan dur que les abelles no el penetren, per això són tan aficionats a la mel).

A tocar de Jasper no vam tenir sort amb el Grizzly, així que vam baixar fins a una terra magnífica de Banff: Kananaskis Country. La Icefield Parkway atrau tota l’atenció i la majoria de visitants, però a Kananaskis hi ha menys paisatge i més fauna. De camí a la zona dels llacs de Kananaskis per una carretera polsegosa vam veure el nostre cinquè os negre i al final de dia, quan ja havíem perdut l’esperança:

I encara hi havia lloc per un "bonus track" que no ens esperàvem: un coiot solitari a tocar de la carretera. Tota una sort.

Happy Bear days de totes totes, però en canvi no hem rascat bola amb uns altres mamífers que sembla que hauríen de ser més habituals: rens, cérvols, caribus i demés animals de peülla. Hem vist dos o tres cérvols de lluny i ens hem topat amb un ant que pasturava gespa al poble de Banff, però res més. Esperem que a Elk Island (el parc amb més densitat d’animals de peülla del món per darrera del Serengeti) tinguem més sort.

Felip i Anna

Foto 1: Un esquirol de terra ben atent a la jugada
Foto 2: L’os negre que es pot trobar amb sort a les carreteres de Banff
Foto 3: El Grizzly, la joia de la corona
Foto 4: El coiot a la Highway 40 a Kananaskis
Foto 5: L’elk de Banff

Parcs Nacionals, capítol 1

S’han acabat les grans ciutats, com a mínim de moment. Hem aterrat a Vancouver amb el temps just per fer un lleuger sopar, hem dormit, hem recollit el cotxe i hem posat rumb a Alberta. Destinació: els grans parcs nacionals de Canadà. Primera parada: Banff.

Des de Vancouver a Banff hi ha uns 850 quilòmetres, així que hem fet una parada pel camí a Kelowna, a la vall d’Okanagan. És una zona agrícola amb bona fruita. Juntament amb la part de Niagara, és on hi ha els vins més famosos de Canadà (ja en parlarem en un altre post si tenim lloc).

Abans d’arribar a Banff, trobem tres parcs naturals per anar fent boca: Revelstoke, Glacier i Yoho. El primer té l’únic bosc plujós temperat del món, hi ha moltes flors i mosquits d’aquells que fan picades XXL.

Glacier i Yoho estan a tocar. El primer, com el seu nom indica, té muntanyes de més de 3.000 metres amb neus perpètues i glaceres espectaculars. És una de les zones amb més allaus del món. Hem passat pel pas de Rogers, el primer pas de muntanya de la zona i punt d’entrada a la zona de Banff.

Però parlem de Banff. És un parc enorme, amb més de 6.600 quilòmetres quadrats de muntanyes, glaceres, boscos i paisatges alpins. I això que va començar amb 26 quilòmetres el 1885 (primer parc de Canadà). Ara l’entorn de natura s’estén molt més enllà, perquè limita amb Jasper al nord i Yoho i Kootenay a l’est.

Banff cal conduir-lo i caminar-lo. Conduir la Icefield Parkway, una carretera on et demanen que vagis amb compte per no topar amb animals. Aquesta via de 230 quilòmetres de llarg uneix Banff amb Jasper i condueix a les portes de totes les meravelles de Banff.

A una passejada des de la Icefield es pot accedir a llocs com el llac Peyto, d’un color turquesa tan intens que sembla fals. Els sediments de les glaceres fan el miracle en gairebé tots els llacs de Banff, però en el cas del Peyto és espectacular.

Les glaceres que pinten els llacs:

Aquest dies hem acampat a la petita localitat de Lake Louise i al matí no passàvem dels 10 graus. La ciutat de Banff, una mica més al sud, està a uns 1.500 metres d’alçada i les muntanyes que l’envolten són un paradís de l’esquí. Imagineu-vos la temperatura a les glaceres. A Jasper esperem poder visitar-ne alguna.

Dèiem que Banff també cal caminar-lo. Està ple de camins que t’endinsen en boscos, rius, llacs i muntanyes. N’hi ha de mig quilòmetre, de vuit o de més de 50. La cosa va a gustos. A nosaltres ens ha sortit fum de les botes en els tres dies que hem estat per la zona. També hi ha l’opció de fer-ho a cavall. Però ja avisem que sis hores muntant et deixen baldat igual. Això sí, arribes a llocs que et deixen bocabadat.

I en tot el post no hem parlat d’animals! Bé, diguem que ens ho reservem per un altre dia. Ara anem cap a Calgary, terra de vaques, o sigui, de bons bistecs. Els millors de Canadà, diuen. És com la Texas de Canadà: petroli, vaques, texans, “rodeos” i barrets de cowboy. Sí, tots estem pensant en Dallas, la sèrie. Ja us explicarem.

Felip i Anna

Foto 1: Bosc plujós al cim del Mont Revelstoke
Foto 2: Les muntanyes que amenacen el pas de Rogers
Foto 3: Banff, paradís de muntanyes i fauna
Foto 4: L’irreal però verídic llac Peyto
Foto 5: La glacera Crowfoot
Foto 6: El llac Herbert, aquest no cal caminar gaire, està a cinc minuts de la Icefield Pkwy

Ottawa, la ciutat políticament correcta

Abans de 1857, Ottawa era una petita ciutat al costat del riu del mateix nom. Un poblet sense gaire interès que no es podia comparar amb la Toronto anglòfona i ciutat més important del Canadà de l'oest, ni amb la Mont-real francòfona, líder del Canadà de l'Est. Però tenia dues peculiaritats: estava lluny dels Estats Units (en aquells temps hi havia por a una invasió) i està a cavall entre els dos territoris "rivals" del Canadà.

Ottawa és una capital artificial que va sortir per lligar curt al Québec francès i continuar controlant els territoris britànics. Toronto i Mont-real van estar d'acord en cedir la seva capitalitat. Està tan a cavall, que travessant un pont passes d'Ontario (l'equivalent al Canadà de l'oest) a Québec (Canadà de l'est). Avui en dia s'ha convertit en una capital molt digna, quarta ciutat del país, multilingüe (un 50% parlen anglès i un 30% en francès, i els de fora acabem amb un poti-poti mental), neta, bonica i tot els adjectius positius que li vulgueu posar.

Destaquen els seus museus, especialment el de les Civilitzacions i la National Gallery. El primer fa un repàs a mil anys d'història de la terra que avui coneixem com a Canadà (també amb les "first nations" aborigens). L'arquitectura del museu és especial i tota una declaració d'intencions: cap cantonada (diuen els indígenes que és on s'amaguen els mals esperits).

El Museu de les Civilitzacions val molt la pena. S'hi aprenen coses molt interessant i d'altres de curioses. Sabíeu que fins el 1982 el Canadà no va tenir constitució i que fins llavors la sobirania encara estava en mans de la reina britànica? I que el 1999 el país va "atorgar" Nunavut als inuits, un territori tan gran com 70 vegades Catalunya? I que els canadencs van inventar el Trivial Pursuit?

A banda de museus, aquí hi ha totes les institucions de l'Estat: parlament, cort suprema, senat... eh! I tot escrit en dues llengües.

A Ottawa també s'hi menja bé. Tenen una zona que es diu Bayward Market que val per tot. De dia és un mercat on venen de tot (especialment blueberries, que els encanten), i de nit és una zona d'oci per sopar o anar a fer unes copes. Ah, i hi ha un lloc on fan beaver tails (cues de castor): una mena de coca dolça fet amb pasta de xurro o gofre i amanida amb xocolata, gelat i galetes a gust del consumidor. Per llepar-se els dits!

Hem acomiadat la costa est amb un bon salmó i un vi blanc de la zona de Niagara. Ens esperen cinc hores de vol i Vancouver.

Felip i Anna

Foto 1: El riu Ottawa. Hi ha un canal que a l'hivern es gela i es converteix en la pista de patinatge més gran del món. Hi fan l'espectacular Winterlude

Foto 2: La "cara" del Museu de les Civilitzacions.

Foto 3: A l'interior hi ha la col·lecció de tòtems més gran del món.

Foto 4: El Parliament Hill, on hi ha les peculiars institucions canadenques.

Foto 5: El cartell de Bayward Market, on s'hi pot trobar de tot de dia i de nit.

Québec i caiac

Després d'un matí a la carretera, hem arribat a ciutat de Québec, la única ciutat emmurallada d'Amèrica del nord, i la primera que s'hi va construir. La seva ciutadella va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco, i és realment una delícia passejar pels seus carrers estrets, polits i plens de botigues, restaurants i flors. Aquí tot està en francès, des dels noms dels carrers a les cartes dels restaurants, i, evidentment, tothom parla francès. És com una Catalunya sense complexes.

Les cases i establiments tenen un aire molt afrancesat, mantenint un aspecte antic en consonància amb els edificis antics de la part vella. És com passejar per Carcassona però deu vegades més gran.

A Québec es va inventar el poutine, una autèntica "potinga" de menjar ràpid amb mig segle de vida. Patates fregides remullades amb salsa gravy i acompanyades de formatge quallat. És tan llefiscós com sona i el doble de contundent per l'estòmac. L'aspecte no acompanya gaire però està prou bo i ens els mesos de fred deu refer un mort.

Un altre dels atractius de la zona del Québec -més agradable a la vista- és el fiord del riu Saguenay, a unes 3 hores i mitja de la capital. El fiord es va formar durant la última glaciació, i la seva aigua dolça fa que hi hagi enormes quantitats de krill, que a la vegada atrauen nombrosos tipus de balenes a la zona. Nosaltres vam organitzar una excursió d'un dia al poble de Tadoussac, per practicar el caiac de mar i intentar veure alguna balena.

Tot i que el dia va sortir rodó i el caiac va ser impressionant, no vam tenir sort amb les balenes. Esperem poder ensenyar-vos alguna foto de balena a l'altra costa del país. Això si, després de dues hores i mitja de caiac, els braços ja no responien, i només ens van quedar forces per una última foto de la badia de Tadoussac, que nosaltres vam travessar a cop de rem.

La propera parada ens fa deixar les terres del Québec per tornar a Ontario. L'última gran ciutat de la costa est: Ottawa, la capital de Canadà.

Felip i Anna

Foto 1: Château de Frontenac, considerat un dels hotels més fotografiats del món.

Foto 2: La Rue du Petit Champlain, una de les més estretes del nord d'Amèrica.

Foto 3: On el riu San Lorenzo es troba amb les aigües dolces del fiord Saguenay, vist des del caiac.

Foto 4: La badia de Tadoussac, anada i tornada a rem pels braços que us escriuen.

Mont-Royal

Mont-Real és la segona ciutat més gran del Canadà i és un autèntic caos per aparcar (sí, ens han posat una multa).

La ciutat té quatre zones ben diferenciades, un districte financer amb poc interès (ha perdut volada des que els anys 70, quan Toronto va començar a créixer i quan el tema lingüístic que va fer que molts anglesos marxessin), un centre històric força reduït, el Mont-Royal que li dóna nom i la vila olímpica dels jocs de 1976.

Hem posat fil a l'agulla per aquesta última part: la zona olímpica. Allà hi van fer un velòdrom però com que no el feien servir el van convertir en un museu d'història natural que recrea quatre ecosistemes canadencs, el Biodôme (a algú li sona del Fòrum?). Allà hem pogut veure alguns dels animals d'aquesta terra més difícils de trobar (linxs, marmotes, castors, porcs espins...)

A la zona olímpica també hi ha un jardí botànic espectacular. Flors, plantes i insectes de tot tipus.

On també hi ha plantes és a la zona de Mont-Royal, un turó a l'estil de Montjuïc que permet donar un cop d'ull panoràmic a la ciutat.

Al centre de la ciutat hi ha el "Vieux Mont-Real" vorejant el port fluvial. És una zona relativament petita plena de restaurants, edificis amb una certa història (uns 200 anys) i artistes a l'estil de les Rambles però amb menys talent per les caricatures.

Una passejada per la zona desemboca en la magnífica Basilique Notre-Dame. És de 1829 i s'ha convertit en un símbol de la ciutat. Diuen que té la campana més gran de tota l'Amèrica del Nord. S'hi va casar Céline Dion!

Deixant de banda la multa... no ens ha semblat que la ciutat demani més d'un dia per veure-la, tot i ser una de les més grans del país. Continuem cap a Québec amb la sensació que els canadencs construeixen les seves ciutats pensant més en viure-hi i treballar-hi que no pas en els visitants. Curiós. Perquè no tenim aquesta sensació a casa?

Nous continuons notre voyage à Québec!

Felip i Anna

Foto 1: Linx canadenc, parent del linx nòrdic europeu.

Foto 2: Porc espí, tercer rosegador més gran, després del capibara i el castor.

Foto 3: Joncs típics canadencs que envolten llacs i rius.

Foto 4: Basilique Notre-Dame de Mont-Real.

Niagara Falls

A unes dues hores des de Toronto hi ha les famoses cascades del Niagara. Són just a la frontera amb els Estats Units. A l'altra banda hi ha l'estat de Nova York. De fet, gran part de les cascades són made in USA, però on millor es veuen és a la banda del Canadà.

Són dues, Horseshoe (amb forma de ferradura) i Bridal veil (vel de núvia) més conegudes com a American falls (perquè estan totalment a la banda "americana", curiós, però els canadencs també són americans). Les Niagara no són les més altes del món. Amb prou feines estan entre les 50 primeres. Però són les més cabaloses. I es nota. El soroll és eixordador -Niagara vol dir "tro d'aigua" en llengua iroquesa- i l'aigua cau amb tanta força que aixeca un polsim de gotes que s'escampen per tots els miradors.

Un dia l'aigua va deixar de caure, el 1848. Alguns es van pensar que era la fi del món, però es veu que passa de vegades per l'efecte del gel.

Les cascades han generat un gran negoci. Hi ha diverses atraccions per viure-les del dret i del revés. La més divertida: Maid of the mist. Un vaixell que des de 1846 et porta fins al peu de Horseshoe. Acabes xop.

Amb tant de negoci el poble s'ha acabat convertint en una mena de Little Las Vegas de poc pressupost, amb casinos i atraccions de cartró pedra. No valen gaire la pena. Aquí l'atracció bona és el "tro d'aigua".

Je suis québécois

Després de les Niagara, pugem cap al nord. Ja som al Quebec. Ha estat un dia de ruta des de Toronto a Mont-real. Uns 550 quilòmetres vorejant el llac Ontario. Hem passat per la zona de Thousand Islands, una part del llac on hi ha moltes illes. Thousand sembla una exageració, però realment es queda curt, n'hi ha unes 1800. Algunes són tant petites que només hi cap una caseta.

I ara estem traient la pols al francès. Els québécois són francòfons i, per dir-ho ràpidament, s'assemblen als catalans. Avui hem vist poca cosa, però hem sopat al costat del Bell Center, l'estadi dels mítics Mont-real Canadiens, que es veu que són el millor equip d'hoquei del Canadà.

Demà més

Felip i Anna

Foto 1: La ferradura de les Niagara

Foto 2: Part "americana" de la Horseshoe vista des del Maid of the mist

Foto 3: L'arc de Sant Martí treu el nas entre les cascades

"Tkaronto"

Tkaronto és com coneixien els indígenes iroquesos el lloc on avui hi ha Toronto, la ciutat més gran del Canadà. Vol dir "on hi ha arbres sobre l'aigua". I n'hem vist, d'arbres, de velers, d'animals i de torres que fins fa poc tenien el rècord de ser les més altes del món.

Però primer hem tingut pluja. Hores i hores d'aigua a diversa intentistat. L'hem aguantat estoïcament pels carrers del campus de la Universitat de Toronto, un complex que ocupa una quarta part del "downtown".

Un cop farts de la pluja, hem mirat d'evitar l'aire lliure a l'estil de Toronto: el Path. És un entramat de carrers comercials i transport que et permet recorrer gairebé tot el centre. Amb prou feines han de sortir a respirar una mica d'aire. Pot semblar una mica fred, però hem de pensar que les temperatures a Toronto són contundents, per sota del zero a l'hivern.

I a la tarda ha sortit el sol. I hem pogut passejar pels molts parcs que té la ciutat. Com a tota l'Amèrica del Nord hi ha esquirols, de marrons i de negres. I també hem trobat marmotes. Li hem preguntat quin temps farà, però es veu que si no és 2 de febrer (el dia de la marmota) la cosa no funciona. Com a mínim demà no entrarem en un bucle sense fi. Sort, perquè hem d'anar a les Niagara Falls.

Però si parlem de Toronto ho hem de fer també de la CN Tower (sí, des d'on es veu Toronto entero). Era, fins fa quatre dies, l'estructura més alta del món no suportada per cables i també la torre més gran del món (no el gratacels, eh). Els xinessos i uns senyors de Dubai -típic- li han pres el rècord, però els seus 553,33 metres encara fan venir mal de coll. Tot plegat per una torre de comunicacions. És un símbol de l'arquitectura a Toronto, en constant canvi i grans nomes, com agrada ara a Barcelona.

I d'una meravella fet per l'home, a una altre feta per l'aigua. Demà cotxe i Niagara

Anna i Felip

Foto 1: Un dels centres comercials del Path
Foto 2: El dia de la marmota a Fort York
Foto 3: La torre que vigila Toronto