Parcs Nacionals, capítol 1

S’han acabat les grans ciutats, com a mínim de moment. Hem aterrat a Vancouver amb el temps just per fer un lleuger sopar, hem dormit, hem recollit el cotxe i hem posat rumb a Alberta. Destinació: els grans parcs nacionals de Canadà. Primera parada: Banff.

Des de Vancouver a Banff hi ha uns 850 quilòmetres, així que hem fet una parada pel camí a Kelowna, a la vall d’Okanagan. És una zona agrícola amb bona fruita. Juntament amb la part de Niagara, és on hi ha els vins més famosos de Canadà (ja en parlarem en un altre post si tenim lloc).

Abans d’arribar a Banff, trobem tres parcs naturals per anar fent boca: Revelstoke, Glacier i Yoho. El primer té l’únic bosc plujós temperat del món, hi ha moltes flors i mosquits d’aquells que fan picades XXL.

Glacier i Yoho estan a tocar. El primer, com el seu nom indica, té muntanyes de més de 3.000 metres amb neus perpètues i glaceres espectaculars. És una de les zones amb més allaus del món. Hem passat pel pas de Rogers, el primer pas de muntanya de la zona i punt d’entrada a la zona de Banff.

Però parlem de Banff. És un parc enorme, amb més de 6.600 quilòmetres quadrats de muntanyes, glaceres, boscos i paisatges alpins. I això que va començar amb 26 quilòmetres el 1885 (primer parc de Canadà). Ara l’entorn de natura s’estén molt més enllà, perquè limita amb Jasper al nord i Yoho i Kootenay a l’est.

Banff cal conduir-lo i caminar-lo. Conduir la Icefield Parkway, una carretera on et demanen que vagis amb compte per no topar amb animals. Aquesta via de 230 quilòmetres de llarg uneix Banff amb Jasper i condueix a les portes de totes les meravelles de Banff.

A una passejada des de la Icefield es pot accedir a llocs com el llac Peyto, d’un color turquesa tan intens que sembla fals. Els sediments de les glaceres fan el miracle en gairebé tots els llacs de Banff, però en el cas del Peyto és espectacular.

Les glaceres que pinten els llacs:

Aquest dies hem acampat a la petita localitat de Lake Louise i al matí no passàvem dels 10 graus. La ciutat de Banff, una mica més al sud, està a uns 1.500 metres d’alçada i les muntanyes que l’envolten són un paradís de l’esquí. Imagineu-vos la temperatura a les glaceres. A Jasper esperem poder visitar-ne alguna.

Dèiem que Banff també cal caminar-lo. Està ple de camins que t’endinsen en boscos, rius, llacs i muntanyes. N’hi ha de mig quilòmetre, de vuit o de més de 50. La cosa va a gustos. A nosaltres ens ha sortit fum de les botes en els tres dies que hem estat per la zona. També hi ha l’opció de fer-ho a cavall. Però ja avisem que sis hores muntant et deixen baldat igual. Això sí, arribes a llocs que et deixen bocabadat.

I en tot el post no hem parlat d’animals! Bé, diguem que ens ho reservem per un altre dia. Ara anem cap a Calgary, terra de vaques, o sigui, de bons bistecs. Els millors de Canadà, diuen. És com la Texas de Canadà: petroli, vaques, texans, “rodeos” i barrets de cowboy. Sí, tots estem pensant en Dallas, la sèrie. Ja us explicarem.

Felip i Anna

Foto 1: Bosc plujós al cim del Mont Revelstoke
Foto 2: Les muntanyes que amenacen el pas de Rogers
Foto 3: Banff, paradís de muntanyes i fauna
Foto 4: L’irreal però verídic llac Peyto
Foto 5: La glacera Crowfoot
Foto 6: El llac Herbert, aquest no cal caminar gaire, està a cinc minuts de la Icefield Pkwy