dimarts, 30 d’agost del 2011

Athabasca Glacier o la història de la terra

De visita pel Jasper National Park és obligat aturar-se a admirar la grandesa de la glacera Athabasca. És un dels trenta que surten de la Columbia Icefield; una enorme massa de neu i gel de la última era glacial de 350 metres d’espessor i 325 quilòmetres quadrats. La Columbia Icefield és la única del món que alimenta a la vegada tres oceans; l’Àrtic, a través del riu Athabasca, l’Atlàntic a través del Saskatchewan i el Pacífic a través del Columbia.

Nosaltres hem volgut caminar per sobre de la glacera Athabasca per conèixer què se sent en tenir sota els peus glaç format de la neu caiguda en els últims 600 anys. Us podem assegurar que l’experiència bé es mereix un post. El color terrós del gel en alguns trams de la glacera són partícules de pols suspeses en l’aire en el moment de formar-se els flocs de nou que els van arrossegar fins a terra. Aquestes partícules queden atrapades entre el gel i quan aquest es desfà s’acumulen entre elles damunt de la glacera formant aquestes franges de color.

Una dada increïble: els flocs de neu en caure, atrapen petites bosses d’oxigen que queden retingudes entre el gel en arribar a la superfície, i aquest oxigen comença a alliberar-se quan la massa de gel que el retén es va desfent. Com que en el cas de la glacera Athabasca, el gel que s’acumula és de fa uns 600 anys (exactament el que s’està desfent en aquests moments correspon a la neu caiguda fa uns 175 anys), analitzant l’oxigen que aquest gel manté atrapat es poden conèixer les condicions climàtiques i mediambientals del moment en què aquesta neu va caure. Agafeu-vos fort quan us diguem que el gel dels pols té milers d’anys, per la qual cosa, l’oxigen que allibera en desfer-se proporciona dades al•lucinants sobre la història del clima, el medi i la formació del planeta! Aquí van un parell de fotografies que segur no us deixaran freds...

Tornant a la glacera Athabasca, resulta que cada any perd un parell de metres de gruix, fet que provoca que arribi menys aigua als diferents rius que en depenen, i que, per tant, la fauna se’n pugui ressentir. Per altra banda, resulta que uns 8.000 anys enrere la glacera va desaparèixer donant pas a un gran bosc, però mica a mica, amb l’última glaciació, es va anar formant de nou. Això ho sabem perquè, en tornar a decréixer la glacera, s’han trobat restes de fusta que daten d’aquell període. Avui, la vegetació torna a guanyar terreny. És un canvi degut a la mà de l’home per culpa del canvi climàtic? O bé forma part de la vida cíclica de les glaceres i les glaciacions?

En aquesta última fotografia podeu veure una renglera de cotxes aparcats al peu d’un turonet de terra. Fa menys de 100 anys la glacera cobria tota aquesta zona, i tenia una alçada que cobria les parets de les muntanyes dels costats. Encara avui s’hi poden veure les marques. La natura no deixa de sorprendre’ns, i el poder dels seus canvis ens hauria d’aturar a pensar: cap a on estem anant, i, sobretot, cap a on hauríem d’anar per poder continuar anant a algun lloc.

Anna i Felip

Foto 1: La glacera Athabasca vista des dels seus peus.
Foto 2: En desfer-se, el gel crea pous en la glacera que esdevenen rius subterranis.
Foto 3: Alguns d’aquests pous i rius poden arribar a ser profunds i perillosos, encara que també formes de gran bellesa.
Foto 4: La grandesa de la glacera, i l’espai buit que va deixant any rere any.

2 comentaris:

  1. Tot això de l'oxigen atrapat al gel ho vaig veure fa 2 o 3 dies en un documental, quina casuality!

    Nengs! a veure si parem de donar enveja al personal, hombre ya!

    Mercè

    ResponElimina
  2. Hombre carita de huevo, ja ens pensàvem que no ens miraves! Un petonet de part d'en Felip, que de part meva ja sé que no els vols ;P

    ResponElimina