Manuel Antonio i final

Tot s'acaba, i en els viatges, normalment s'acaba cansat de tants vols i hores perdudes en aeroports. Però aquesta història no té gaire interès i, per sort, encara ens queden quatre coses molt més divertides per explicar de Costa Rica.

Abans d'agafar el camí de tornada, hem tingut temps per perdre'ns pel parc de Manuel Antonio, una reserva força diferent a les anteriors ja que està situat a tocar de la costa. No s'assembla ni a Tortuguero, ni a Arenal ni a Monteverde, sinó que es tracta d'un parc molt petitó que voreja un tros de costa del pacífic al sud de Costa Rica. Com que és tant petit té una densitat d'animals molt elevada i és relativament facil veure-hi peresosos (de dos i tres dits), micos esquirol, micos carablanca, titis o fins i tot ratpenats a plena llum del dia.


A més, al parc es pot gaudir d'una estona en les boniques platges de sorra blanca mentre intentes que no et foti la bossa un tití, que no et pinci una cuixa algun dels centenars de crancs ermitans o de les formigues que hi ha (l'exèrcit de Costa Rica els diuen) i que no t'espantin els bonics garrobos (unes iguanes amb menys cresta però més cara de mala llet).

Manuel Antonio també és diferent a la resta del país en un aspecte negatiu. Mentre que Monteverde, Tortuguero o Arenal estan pulcres i ordenats, amb el seus guies oficials i normes estrictes sobre el respecte als animals, a Manuel Antonio tot és una mica caòtic i descuidat. El parc en sí és una gran oportunitat per veure la vida salvatge ( i alguns creuen que per alimentar-la), però si a dins el perill per la cartera són els titís a fora són els suposats touroperadors que et volen fotre el pèl. A més està una mica massificat, imagineu-vos Lloret amb micos ;)

I per acabar, una petita decepció: balenes. N'hi ha de geperudes, de suposades assassines i de blaves, però a Manuel Antonio no en vam veure. Era una de les coses que ens feia més il·lusió, però resulta que ni el tour que volíem fer a Guanacaste va ser possible ni el de Manuel Antonio va estar molt reeixit a l'hora de trobar-ne. Això sí, ells sempre diuen que ahir en van veure, però amb l'esforç que hi posen no sona gaire creïble (especialment aquests). Vaja que d'haver-n'hi n'hi ha, però que no en vam veure gràcies a l'esforç dels touroperadors... ara que tampoc ens queixarem després de les coses que hem trobat en aquest verd i ric racó de món.

Pura Vida i fins al proper viatge!

by Anna i Felip

Foto 1: Manuel Antonio, aquest braç de terra que es fica a l'oceà
Foto 2: Mare i fill carablanca... que tendre!
Foto 3: un peresos de tres dits, o urpes