Manuel Antonio i final

Tot s'acaba, i en els viatges, normalment s'acaba cansat de tants vols i hores perdudes en aeroports. Però aquesta història no té gaire interès i, per sort, encara ens queden quatre coses molt més divertides per explicar de Costa Rica.

Abans d'agafar el camí de tornada, hem tingut temps per perdre'ns pel parc de Manuel Antonio, una reserva força diferent a les anteriors ja que està situat a tocar de la costa. No s'assembla ni a Tortuguero, ni a Arenal ni a Monteverde, sinó que es tracta d'un parc molt petitó que voreja un tros de costa del pacífic al sud de Costa Rica. Com que és tant petit té una densitat d'animals molt elevada i és relativament facil veure-hi peresosos (de dos i tres dits), micos esquirol, micos carablanca, titis o fins i tot ratpenats a plena llum del dia.


A més, al parc es pot gaudir d'una estona en les boniques platges de sorra blanca mentre intentes que no et foti la bossa un tití, que no et pinci una cuixa algun dels centenars de crancs ermitans o de les formigues que hi ha (l'exèrcit de Costa Rica els diuen) i que no t'espantin els bonics garrobos (unes iguanes amb menys cresta però més cara de mala llet).

Manuel Antonio també és diferent a la resta del país en un aspecte negatiu. Mentre que Monteverde, Tortuguero o Arenal estan pulcres i ordenats, amb el seus guies oficials i normes estrictes sobre el respecte als animals, a Manuel Antonio tot és una mica caòtic i descuidat. El parc en sí és una gran oportunitat per veure la vida salvatge ( i alguns creuen que per alimentar-la), però si a dins el perill per la cartera són els titís a fora són els suposats touroperadors que et volen fotre el pèl. A més està una mica massificat, imagineu-vos Lloret amb micos ;)

I per acabar, una petita decepció: balenes. N'hi ha de geperudes, de suposades assassines i de blaves, però a Manuel Antonio no en vam veure. Era una de les coses que ens feia més il·lusió, però resulta que ni el tour que volíem fer a Guanacaste va ser possible ni el de Manuel Antonio va estar molt reeixit a l'hora de trobar-ne. Això sí, ells sempre diuen que ahir en van veure, però amb l'esforç que hi posen no sona gaire creïble (especialment aquests). Vaja que d'haver-n'hi n'hi ha, però que no en vam veure gràcies a l'esforç dels touroperadors... ara que tampoc ens queixarem després de les coses que hem trobat en aquest verd i ric racó de món.

Pura Vida i fins al proper viatge!

by Anna i Felip

Foto 1: Manuel Antonio, aquest braç de terra que es fica a l'oceà
Foto 2: Mare i fill carablanca... que tendre!
Foto 3: un peresos de tres dits, o urpes

Cap a Manuel Antonio

Després d’acomiadar Guanacaste amb un ràfting pels ràpids del riu Colorado i una visita a Playa Conchal, famosa perquè la seva sorra està composta de petxines, ens vam dirigir cap a Quepos i el seu Parc Natural Manuel Antonio. Diumenge va ser un dia de cotxe, però ens vam permetre una visita al poble de Guaitil per veure els famosos ceramistes que encara utilitzen el mètode tradicional dels indis “chorotegues”. Una ceràmica preciosa i plena d’anys d’història i tradició.

Però després d’hores i quilòmetres sota la pluja, finalment vam arribar a l’última parada del nostre viatge; Manuel Antonio. Aquí vam fer dues immersions a Punta Quepos i Isla Larga, i vam veure un munt de peixos de colors vius: peixos àngel, peixos lloro, peixos globus de diversos colors, estrelles de mar, i els curiosos peixos capsa, que encara no havíem vist i dels quals us en deixem una foto. I un parell de llagostes!


A la nit hem fet una caminada per una petita reserva de vida salvatge on hem pogut veure infinitat de granotes, cocodrils, papallones i serps.

El viatge s’acaba, però encara ens queda un dia per cremar a Manuel Antonio. Ens queden per veure les balenes i dofins del Pacífic, els titís i els micos carablanca, i donar una volta pel parc. Continuarem informant.

Pura vida!

by Anna i Felip

foto 1: Playa Conchal
foto 2: ceràmica de Guaitil
foto 3: peix capsa
foto 4: llagosta

Guanacaste per la Panamericana

Dijous vam marxar de Monteverde camí de Guanacaste, la província de les platges del Pacífic. És sorprenent que només a una hora de cotxe el clima pugui canviar tant; del bosc plujós a les platges assolellades. Al llarg del trajecte vam tenir l’oportunitat de fer un petit tram de la carretera Panamericana, que creua tota Amèrica, des d’Alaska fins a la punta d’Argentina, i que és una de les més llargues del món.

A Guanacaste hi plou menys que a la resta del país, per tant hi fa més sol i això significa més turisme de platges. La zona té també algunes reserves naturals, però és més coneguda per les platges. Aquí s’hi veuen, doncs, menys animals, però s’hi poden fer moltes d’altres activitats, com per exemple ràfting i la nostra preferida: submarinisme.

Aquesta part del Pacífic és un punt de pas de molts animals marins, des de balenes, dofins i tortugues, però també infinitat de peixos de colors. No hi ha esculls de coralls, però sí moltes illes petites al llarg de la costa on s’hi poden observar moltes espècies com peixos globus, peixos lloro, morenes, peixos àngel, etc. En el nostre cas, vam anar fins les Illes Catalinas per fer dues immersions. I vam tenir la sort de veure mantes gegants de més de sis metres de llargada, i tres taurons de punta blanca! Però els taurons es mouen tan ràpid que tenim imatges en condicions. Us deixem una foto d’un simpàtic peix globus i esperem poder oferir-vos més imatges quan ens submergim a Manuel Antonio d’aquí a uns dies.

I per acabar, no ens oblidem de les platges amb sorres de diferents colors (fins i tot negra!), i de les precioses postes de sol (a les sis de la tarda!).

Pura vida!

by Anna i Felip

foto 1: Panamericana
foto 2: estrella de mar
foto 3: peix globus

A la recerca de la “serp emplomada”

Vam arribar a Monteverde amb un objectiu clar: trobar el llegendari quetzal. I ho vam aconseguir. Aquesta és la nostra aventura: tot va començar a la reserva del Bosque Nuboso de Monteverde, on havíem contactat amb un guia naturalista per aprendre sobre la zona. Dues hores passejant pel bosc donen per molt. Hi vam descobrir molts insectes i ocells, vam aprendre a diferenciar els cants dels ocells, vam trobar caus de taràntules, etc. I el més important, vam entendre que cada ésser viu té la seva funció dins del cicle natural del bosc.

Monteverde és una reserva privada increïblement gran, per això es fa tant difícil veure-hi animals grans. Només un 10% de la reserva és visitable, i els mamífers s’acostumen a trobar cap a l’interior. Així que no vam veure cap mamífer fins que, sortint de la reserva, ens vam topar amb un simpàtic pizote. És un animal parent de l’ós rentador però amb unes bones urpes i dents.

Sorprenentment, un bosc tan espès com el de Monteverde és un paradís per als colibrís, que es tornen bojos pel nèctar de les flors. A la sortida de la reserva hi ha una zona on és fàcil veure’ls volant al voltant de reclams d’aigua amb sucre. Els colibrís són animals impressionants, les úniques aus que poden volar enrere, tenen les plomes iridiscents (canvien de color segons la llum), i aletegen tan ràpid que sonen com cotxes de fórmula 1.

I per fi! Sortint de la reserva vam convèncer al guia per anar a cercar quetzals, i en vam arribar a veure fins a quatre! Quetzals femelles, mascles, joves i un bebè quetzal. És increïble la vista que tenen alguns d’aquests guies naturalistes per localitzar animals que només es poden veure amb uns bons binocles. Com sabeu el quetzal és considerat un au mitològica, degut a la gran dificultat de trobar-lo al llarg de la història.

A la tarda vam fer l’activitat més típica de Monteverde: Tirolina (aquí anomenada canopy). Al primer cable a tots ens tremolaven les cames, però al que feia 10 ja controlàvem la tècnica. Després vam anar a veure un serpentari amb moltes de les espècies del país. Les serps, com les granotes, són difícils de veure, i potser millor perquè moltes són verinoses.

Per acabar el dia, ens vam retrobar amb el guia del matí per fer una caminada nocturna pel bosc. Vam tenir la sort de veure peresosos amb les seves cries, óssos rentadors, guineus pelones, mussols, molts insectes, fongs fosforescents, taràntules, ocells dormint als arbres, etc. Com que era de nit no tenim fotografies, però ens queda la sensació d’haver passejat en la foscor d’una selva envoltada d’animals salvatges.

Pura vida!

by Anna i Felip

foto 1: pizote
foto 2: colibrí
foto 3: quetzal
foto 4: canopy
foto 5: dues serps

Papallones, orquídies i granotes

Avui dimarts hem arribat a Monteverde i hem passat la tarda aprenent sobre la fauna i la flora més impressionant de la zona, hem visitat un papallonari, un jardí d’orquídies salvatges i un centre de granotes. Aquests animals i plantes es troben en tot el parc, però algunes de les espècies més vistoses i sorprenents no són gens fàcils de trobar. A Monteverde hi ha un munt de biòlegs estudiant cadascun les seves passions; serps, papallones, ocells, micos, i fins i tot ratpenats.

A Costa Rica hi ha un gran nombre dels centenars d’espècies de papallones que hi ha al món. Des de papallones amb ales transparents, a d’altres de la mida d’una ma, des de les que viuen un sol dia per reproduir-se, fins a la Monarca que pot arribar a viure nou mesos. Hem aprés coses tan curioses com que les papallones dormen i que algunes saben fer-se les mortes quan els interessa.

Si les papallones ens van semblar curioses, les orquídies són espectaculars. Per començar suposen un pas més en l’evolució de les plantes; tot en elles està pensat per atraure als seus pol·linitzadors amb els trucs més enginyosos. Algunes d’elles fan olor a sang, d’altres imiten un insecte, o d’altres amb els seus colors fan creure que tenen nèctar. No totes les orquídies són com les que solem tenir a casa, la majoria són molt petites, però totes són impressionants. Per cert, creixen damunt dels arbres.

Quin altre món tan interessant! Una de les imatges típiques de Costa Rica són les granotes, que malauradament estan en perill d’extinció per culpa de la contaminació i del canvi climàtic. Hi ha centenars d’espècies, i la majoria estan actives de nit. Algunes són tòxiques, però segons ens han dit te n’hauries de menjar deu de les més verinoses per morir-te! Verinoses o no, són totes fascinants.

Demà entrarem en la Reserva de Monteverde i farem un munt de coses que ja us explicarem!

Pura vida!

by Anna i Felip

foto 1: papallona morpho, gran com una ma
foto 2: orquídia de conte que bé podria ballar sobre un llac com a ‘Fantasia’
foto 3: granota que ens van dir no es converteix en príncep

Un volcà en la boira

El volcà Arenal és el volcà més jove de Costa Rica, amb només 7 milions d’anys! I és un dels 7 volcans actius d’entre els 250 que tenen. En la seva zona s’hi troben tot de fonts termals que aprofiten les aigües calentes que surten del volcà. Ahir diumenge varem sortir de Tortuguero i varem recollir els cotxes 4x4 de lloguer, i fins al volcà, on ens varem regalar amb uns banys calentets ben merescuts.

Avui dilluns hem pujat a la Catarata la Fortuna amb cavalls, tota una experiència tenint en compte que era la primera vegada per alguns. La cataracta es troba al costat d’un poble que porta el mateix nom degut a que va ser l’únic indret que va sobreviure a la gran erupció del 1968.



I a la tarda una caminada d’història natural amb una guia pels voltants del volcà.


La idea és poder veure després el volca en erupció continua aprofitant la nit. La lava cau per la muntanya i regala un espectacle impressionant... que no vam poder veure perquè com diu el títol, el volcà dormia en la boira. Vindria a ser més o menys com això:



Demà marxem de nou cap al Parc Natural de Monteverde. Internet no és fàcil d’aconseguir en segons quins llocs, així que continuarem fent els possibles per mantenir-vos informats dels nostres moviments!

Pura vida!

by Anna i Felip

foto 1: el volcà Arenal tal i com ens va rebre
foto 2: la cataracta La Fortuna
foto 3: els voltants d’Arenal a cavall
foto 4: una papallona mussol, pels ulls de les seves ales

Tortuguero wildlife

Ei família, quina nit més increïble la d'ahir! Varem caminar un munt de kilòmetres, però van valdre molt la pena perquè varem poder veure una tortuga marina verda ponent els ous a la platja! Va ser una experiència fantàstica, però com que no es permeten fotografies ni cap aparell o conducta que les pugui molestar (i nosaltres hi estem totalment d'acord) no us en podem mostrar cap imatge. Així que us hem buscat un vídeo perquè us pugueu fer una idea de la màgia d'ahir.



Avui dissabte hem fet una excursió per la selva i hem trobat un munt d'animals dels quals us deixem algunes imatges.





Demà marxem cap al volcà Arenal. Seguirem informant!

Pura vida!

foto 1: libèl·lula descansant
foto 2: serp de pestanyes (verinosa)
foto 3: mico aranya
foto 4: un tucan

by Anna i Felip

Parc Nacional de Tortuguero

Hola de nou!
Avui divendres 7 ens hem llevat ben d'hora a les 6h i hem anat en bus i llanxa al Parc Nacional de Tortuguero. A la tarda hem fet una volta amb llanxa pels canals del parc, i hem vist un munt d'animals dels quals us en posem un tastet... esperem que us agradin!




Aquesta nit, després de sopar farem una visita a la platja per veure desovar les tortugues marines al mar carib. Demà us ho intentarem explicar amb més detalls.

Pura Vida!

Foto 1: ànec femella.
Foto 2: mico udulador.
Foto 3: caiman.

by Anna i Felip

Tres (avions) són multitud... uf!

Pares, mares, amics i amigues, alienígenes i plantes inanimades, ja som a Costa Rica!
Estem cansats de tantes hores de viatge i de tantes parades pel camí (Amsterdam, Panamà...), però ja som a San José i ara mateix són les 21h, una bona hora per dutxar-se, menjar alguna cosa i al llit, que demà a les 6h ens recullen per marxar cap al Parc Nacional de Tortuguero.
Procurarem anar-vos informant.

Pura vida! (expressió que aquí utilitzen gairebé per tot, jeje)

by Anna i Felip