Parcs Nacionals, capítol 1

S’han acabat les grans ciutats, com a mínim de moment. Hem aterrat a Vancouver amb el temps just per fer un lleuger sopar, hem dormit, hem recollit el cotxe i hem posat rumb a Alberta. Destinació: els grans parcs nacionals de Canadà. Primera parada: Banff.

Des de Vancouver a Banff hi ha uns 850 quilòmetres, així que hem fet una parada pel camí a Kelowna, a la vall d’Okanagan. És una zona agrícola amb bona fruita. Juntament amb la part de Niagara, és on hi ha els vins més famosos de Canadà (ja en parlarem en un altre post si tenim lloc).

Abans d’arribar a Banff, trobem tres parcs naturals per anar fent boca: Revelstoke, Glacier i Yoho. El primer té l’únic bosc plujós temperat del món, hi ha moltes flors i mosquits d’aquells que fan picades XXL.

Glacier i Yoho estan a tocar. El primer, com el seu nom indica, té muntanyes de més de 3.000 metres amb neus perpètues i glaceres espectaculars. És una de les zones amb més allaus del món. Hem passat pel pas de Rogers, el primer pas de muntanya de la zona i punt d’entrada a la zona de Banff.

Però parlem de Banff. És un parc enorme, amb més de 6.600 quilòmetres quadrats de muntanyes, glaceres, boscos i paisatges alpins. I això que va començar amb 26 quilòmetres el 1885 (primer parc de Canadà). Ara l’entorn de natura s’estén molt més enllà, perquè limita amb Jasper al nord i Yoho i Kootenay a l’est.

Banff cal conduir-lo i caminar-lo. Conduir la Icefield Parkway, una carretera on et demanen que vagis amb compte per no topar amb animals. Aquesta via de 230 quilòmetres de llarg uneix Banff amb Jasper i condueix a les portes de totes les meravelles de Banff.

A una passejada des de la Icefield es pot accedir a llocs com el llac Peyto, d’un color turquesa tan intens que sembla fals. Els sediments de les glaceres fan el miracle en gairebé tots els llacs de Banff, però en el cas del Peyto és espectacular.

Les glaceres que pinten els llacs:

Aquest dies hem acampat a la petita localitat de Lake Louise i al matí no passàvem dels 10 graus. La ciutat de Banff, una mica més al sud, està a uns 1.500 metres d’alçada i les muntanyes que l’envolten són un paradís de l’esquí. Imagineu-vos la temperatura a les glaceres. A Jasper esperem poder visitar-ne alguna.

Dèiem que Banff també cal caminar-lo. Està ple de camins que t’endinsen en boscos, rius, llacs i muntanyes. N’hi ha de mig quilòmetre, de vuit o de més de 50. La cosa va a gustos. A nosaltres ens ha sortit fum de les botes en els tres dies que hem estat per la zona. També hi ha l’opció de fer-ho a cavall. Però ja avisem que sis hores muntant et deixen baldat igual. Això sí, arribes a llocs que et deixen bocabadat.

I en tot el post no hem parlat d’animals! Bé, diguem que ens ho reservem per un altre dia. Ara anem cap a Calgary, terra de vaques, o sigui, de bons bistecs. Els millors de Canadà, diuen. És com la Texas de Canadà: petroli, vaques, texans, “rodeos” i barrets de cowboy. Sí, tots estem pensant en Dallas, la sèrie. Ja us explicarem.

Felip i Anna

Foto 1: Bosc plujós al cim del Mont Revelstoke
Foto 2: Les muntanyes que amenacen el pas de Rogers
Foto 3: Banff, paradís de muntanyes i fauna
Foto 4: L’irreal però verídic llac Peyto
Foto 5: La glacera Crowfoot
Foto 6: El llac Herbert, aquest no cal caminar gaire, està a cinc minuts de la Icefield Pkwy

Ottawa, la ciutat políticament correcta

Abans de 1857, Ottawa era una petita ciutat al costat del riu del mateix nom. Un poblet sense gaire interès que no es podia comparar amb la Toronto anglòfona i ciutat més important del Canadà de l'oest, ni amb la Mont-real francòfona, líder del Canadà de l'Est. Però tenia dues peculiaritats: estava lluny dels Estats Units (en aquells temps hi havia por a una invasió) i està a cavall entre els dos territoris "rivals" del Canadà.

Ottawa és una capital artificial que va sortir per lligar curt al Québec francès i continuar controlant els territoris britànics. Toronto i Mont-real van estar d'acord en cedir la seva capitalitat. Està tan a cavall, que travessant un pont passes d'Ontario (l'equivalent al Canadà de l'oest) a Québec (Canadà de l'est). Avui en dia s'ha convertit en una capital molt digna, quarta ciutat del país, multilingüe (un 50% parlen anglès i un 30% en francès, i els de fora acabem amb un poti-poti mental), neta, bonica i tot els adjectius positius que li vulgueu posar.

Destaquen els seus museus, especialment el de les Civilitzacions i la National Gallery. El primer fa un repàs a mil anys d'història de la terra que avui coneixem com a Canadà (també amb les "first nations" aborigens). L'arquitectura del museu és especial i tota una declaració d'intencions: cap cantonada (diuen els indígenes que és on s'amaguen els mals esperits).

El Museu de les Civilitzacions val molt la pena. S'hi aprenen coses molt interessant i d'altres de curioses. Sabíeu que fins el 1982 el Canadà no va tenir constitució i que fins llavors la sobirania encara estava en mans de la reina britànica? I que el 1999 el país va "atorgar" Nunavut als inuits, un territori tan gran com 70 vegades Catalunya? I que els canadencs van inventar el Trivial Pursuit?

A banda de museus, aquí hi ha totes les institucions de l'Estat: parlament, cort suprema, senat... eh! I tot escrit en dues llengües.

A Ottawa també s'hi menja bé. Tenen una zona que es diu Bayward Market que val per tot. De dia és un mercat on venen de tot (especialment blueberries, que els encanten), i de nit és una zona d'oci per sopar o anar a fer unes copes. Ah, i hi ha un lloc on fan beaver tails (cues de castor): una mena de coca dolça fet amb pasta de xurro o gofre i amanida amb xocolata, gelat i galetes a gust del consumidor. Per llepar-se els dits!

Hem acomiadat la costa est amb un bon salmó i un vi blanc de la zona de Niagara. Ens esperen cinc hores de vol i Vancouver.

Felip i Anna

Foto 1: El riu Ottawa. Hi ha un canal que a l'hivern es gela i es converteix en la pista de patinatge més gran del món. Hi fan l'espectacular Winterlude

Foto 2: La "cara" del Museu de les Civilitzacions.

Foto 3: A l'interior hi ha la col·lecció de tòtems més gran del món.

Foto 4: El Parliament Hill, on hi ha les peculiars institucions canadenques.

Foto 5: El cartell de Bayward Market, on s'hi pot trobar de tot de dia i de nit.

Québec i caiac

Després d'un matí a la carretera, hem arribat a ciutat de Québec, la única ciutat emmurallada d'Amèrica del nord, i la primera que s'hi va construir. La seva ciutadella va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco, i és realment una delícia passejar pels seus carrers estrets, polits i plens de botigues, restaurants i flors. Aquí tot està en francès, des dels noms dels carrers a les cartes dels restaurants, i, evidentment, tothom parla francès. És com una Catalunya sense complexes.

Les cases i establiments tenen un aire molt afrancesat, mantenint un aspecte antic en consonància amb els edificis antics de la part vella. És com passejar per Carcassona però deu vegades més gran.

A Québec es va inventar el poutine, una autèntica "potinga" de menjar ràpid amb mig segle de vida. Patates fregides remullades amb salsa gravy i acompanyades de formatge quallat. És tan llefiscós com sona i el doble de contundent per l'estòmac. L'aspecte no acompanya gaire però està prou bo i ens els mesos de fred deu refer un mort.

Un altre dels atractius de la zona del Québec -més agradable a la vista- és el fiord del riu Saguenay, a unes 3 hores i mitja de la capital. El fiord es va formar durant la última glaciació, i la seva aigua dolça fa que hi hagi enormes quantitats de krill, que a la vegada atrauen nombrosos tipus de balenes a la zona. Nosaltres vam organitzar una excursió d'un dia al poble de Tadoussac, per practicar el caiac de mar i intentar veure alguna balena.

Tot i que el dia va sortir rodó i el caiac va ser impressionant, no vam tenir sort amb les balenes. Esperem poder ensenyar-vos alguna foto de balena a l'altra costa del país. Això si, després de dues hores i mitja de caiac, els braços ja no responien, i només ens van quedar forces per una última foto de la badia de Tadoussac, que nosaltres vam travessar a cop de rem.

La propera parada ens fa deixar les terres del Québec per tornar a Ontario. L'última gran ciutat de la costa est: Ottawa, la capital de Canadà.

Felip i Anna

Foto 1: Château de Frontenac, considerat un dels hotels més fotografiats del món.

Foto 2: La Rue du Petit Champlain, una de les més estretes del nord d'Amèrica.

Foto 3: On el riu San Lorenzo es troba amb les aigües dolces del fiord Saguenay, vist des del caiac.

Foto 4: La badia de Tadoussac, anada i tornada a rem pels braços que us escriuen.

Mont-Royal

Mont-Real és la segona ciutat més gran del Canadà i és un autèntic caos per aparcar (sí, ens han posat una multa).

La ciutat té quatre zones ben diferenciades, un districte financer amb poc interès (ha perdut volada des que els anys 70, quan Toronto va començar a créixer i quan el tema lingüístic que va fer que molts anglesos marxessin), un centre històric força reduït, el Mont-Royal que li dóna nom i la vila olímpica dels jocs de 1976.

Hem posat fil a l'agulla per aquesta última part: la zona olímpica. Allà hi van fer un velòdrom però com que no el feien servir el van convertir en un museu d'història natural que recrea quatre ecosistemes canadencs, el Biodôme (a algú li sona del Fòrum?). Allà hem pogut veure alguns dels animals d'aquesta terra més difícils de trobar (linxs, marmotes, castors, porcs espins...)

A la zona olímpica també hi ha un jardí botànic espectacular. Flors, plantes i insectes de tot tipus.

On també hi ha plantes és a la zona de Mont-Royal, un turó a l'estil de Montjuïc que permet donar un cop d'ull panoràmic a la ciutat.

Al centre de la ciutat hi ha el "Vieux Mont-Real" vorejant el port fluvial. És una zona relativament petita plena de restaurants, edificis amb una certa història (uns 200 anys) i artistes a l'estil de les Rambles però amb menys talent per les caricatures.

Una passejada per la zona desemboca en la magnífica Basilique Notre-Dame. És de 1829 i s'ha convertit en un símbol de la ciutat. Diuen que té la campana més gran de tota l'Amèrica del Nord. S'hi va casar Céline Dion!

Deixant de banda la multa... no ens ha semblat que la ciutat demani més d'un dia per veure-la, tot i ser una de les més grans del país. Continuem cap a Québec amb la sensació que els canadencs construeixen les seves ciutats pensant més en viure-hi i treballar-hi que no pas en els visitants. Curiós. Perquè no tenim aquesta sensació a casa?

Nous continuons notre voyage à Québec!

Felip i Anna

Foto 1: Linx canadenc, parent del linx nòrdic europeu.

Foto 2: Porc espí, tercer rosegador més gran, després del capibara i el castor.

Foto 3: Joncs típics canadencs que envolten llacs i rius.

Foto 4: Basilique Notre-Dame de Mont-Real.

Niagara Falls

A unes dues hores des de Toronto hi ha les famoses cascades del Niagara. Són just a la frontera amb els Estats Units. A l'altra banda hi ha l'estat de Nova York. De fet, gran part de les cascades són made in USA, però on millor es veuen és a la banda del Canadà.

Són dues, Horseshoe (amb forma de ferradura) i Bridal veil (vel de núvia) més conegudes com a American falls (perquè estan totalment a la banda "americana", curiós, però els canadencs també són americans). Les Niagara no són les més altes del món. Amb prou feines estan entre les 50 primeres. Però són les més cabaloses. I es nota. El soroll és eixordador -Niagara vol dir "tro d'aigua" en llengua iroquesa- i l'aigua cau amb tanta força que aixeca un polsim de gotes que s'escampen per tots els miradors.

Un dia l'aigua va deixar de caure, el 1848. Alguns es van pensar que era la fi del món, però es veu que passa de vegades per l'efecte del gel.

Les cascades han generat un gran negoci. Hi ha diverses atraccions per viure-les del dret i del revés. La més divertida: Maid of the mist. Un vaixell que des de 1846 et porta fins al peu de Horseshoe. Acabes xop.

Amb tant de negoci el poble s'ha acabat convertint en una mena de Little Las Vegas de poc pressupost, amb casinos i atraccions de cartró pedra. No valen gaire la pena. Aquí l'atracció bona és el "tro d'aigua".

Je suis québécois

Després de les Niagara, pugem cap al nord. Ja som al Quebec. Ha estat un dia de ruta des de Toronto a Mont-real. Uns 550 quilòmetres vorejant el llac Ontario. Hem passat per la zona de Thousand Islands, una part del llac on hi ha moltes illes. Thousand sembla una exageració, però realment es queda curt, n'hi ha unes 1800. Algunes són tant petites que només hi cap una caseta.

I ara estem traient la pols al francès. Els québécois són francòfons i, per dir-ho ràpidament, s'assemblen als catalans. Avui hem vist poca cosa, però hem sopat al costat del Bell Center, l'estadi dels mítics Mont-real Canadiens, que es veu que són el millor equip d'hoquei del Canadà.

Demà més

Felip i Anna

Foto 1: La ferradura de les Niagara

Foto 2: Part "americana" de la Horseshoe vista des del Maid of the mist

Foto 3: L'arc de Sant Martí treu el nas entre les cascades

"Tkaronto"

Tkaronto és com coneixien els indígenes iroquesos el lloc on avui hi ha Toronto, la ciutat més gran del Canadà. Vol dir "on hi ha arbres sobre l'aigua". I n'hem vist, d'arbres, de velers, d'animals i de torres que fins fa poc tenien el rècord de ser les més altes del món.

Però primer hem tingut pluja. Hores i hores d'aigua a diversa intentistat. L'hem aguantat estoïcament pels carrers del campus de la Universitat de Toronto, un complex que ocupa una quarta part del "downtown".

Un cop farts de la pluja, hem mirat d'evitar l'aire lliure a l'estil de Toronto: el Path. És un entramat de carrers comercials i transport que et permet recorrer gairebé tot el centre. Amb prou feines han de sortir a respirar una mica d'aire. Pot semblar una mica fred, però hem de pensar que les temperatures a Toronto són contundents, per sota del zero a l'hivern.

I a la tarda ha sortit el sol. I hem pogut passejar pels molts parcs que té la ciutat. Com a tota l'Amèrica del Nord hi ha esquirols, de marrons i de negres. I també hem trobat marmotes. Li hem preguntat quin temps farà, però es veu que si no és 2 de febrer (el dia de la marmota) la cosa no funciona. Com a mínim demà no entrarem en un bucle sense fi. Sort, perquè hem d'anar a les Niagara Falls.

Però si parlem de Toronto ho hem de fer també de la CN Tower (sí, des d'on es veu Toronto entero). Era, fins fa quatre dies, l'estructura més alta del món no suportada per cables i també la torre més gran del món (no el gratacels, eh). Els xinessos i uns senyors de Dubai -típic- li han pres el rècord, però els seus 553,33 metres encara fan venir mal de coll. Tot plegat per una torre de comunicacions. És un símbol de l'arquitectura a Toronto, en constant canvi i grans nomes, com agrada ara a Barcelona.

I d'una meravella fet per l'home, a una altre feta per l'aigua. Demà cotxe i Niagara

Anna i Felip

Foto 1: Un dels centres comercials del Path
Foto 2: El dia de la marmota a Fort York
Foto 3: La torre que vigila Toronto

Primera parada: Toronto

Ja som al Canadà. Després de dos avions hem arribat a Toronto, ciutat més segura de l'Amèrica del Nord i una de les més multicultarals del món amb un 49% de població immigrant. Trencant tòpics.

Primera impressió: neta, acollidora, proporcionada i plena de gays. Bé, això últim deu ser perquè hem anat a petar al centre de Gay Village. I no és una etiqueta, la cosa realment es nota.

Hem arribat a la tarda. Ens ha donat temps d'anar a fer un volt per un dels carrers més cèntrics: Yonge. És el més llarg del món i ja ens deixa clar com va aquí la qüestió de les mides.

Apa, anem a fer un esmorzar imperial i a patejar la ciutat, tot i que avui pinta pluja.

Anna i Felip

Foto 1: Un petit troç de Yonge Street, poc ample però molt llag