Niagara Falls

A unes dues hores des de Toronto hi ha les famoses cascades del Niagara. Són just a la frontera amb els Estats Units. A l'altra banda hi ha l'estat de Nova York. De fet, gran part de les cascades són made in USA, però on millor es veuen és a la banda del Canadà.

Són dues, Horseshoe (amb forma de ferradura) i Bridal veil (vel de núvia) més conegudes com a American falls (perquè estan totalment a la banda "americana", curiós, però els canadencs també són americans). Les Niagara no són les més altes del món. Amb prou feines estan entre les 50 primeres. Però són les més cabaloses. I es nota. El soroll és eixordador -Niagara vol dir "tro d'aigua" en llengua iroquesa- i l'aigua cau amb tanta força que aixeca un polsim de gotes que s'escampen per tots els miradors.

Un dia l'aigua va deixar de caure, el 1848. Alguns es van pensar que era la fi del món, però es veu que passa de vegades per l'efecte del gel.

Les cascades han generat un gran negoci. Hi ha diverses atraccions per viure-les del dret i del revés. La més divertida: Maid of the mist. Un vaixell que des de 1846 et porta fins al peu de Horseshoe. Acabes xop.

Amb tant de negoci el poble s'ha acabat convertint en una mena de Little Las Vegas de poc pressupost, amb casinos i atraccions de cartró pedra. No valen gaire la pena. Aquí l'atracció bona és el "tro d'aigua".

Je suis québécois

Després de les Niagara, pugem cap al nord. Ja som al Quebec. Ha estat un dia de ruta des de Toronto a Mont-real. Uns 550 quilòmetres vorejant el llac Ontario. Hem passat per la zona de Thousand Islands, una part del llac on hi ha moltes illes. Thousand sembla una exageració, però realment es queda curt, n'hi ha unes 1800. Algunes són tant petites que només hi cap una caseta.

I ara estem traient la pols al francès. Els québécois són francòfons i, per dir-ho ràpidament, s'assemblen als catalans. Avui hem vist poca cosa, però hem sopat al costat del Bell Center, l'estadi dels mítics Mont-real Canadiens, que es veu que són el millor equip d'hoquei del Canadà.

Demà més

Felip i Anna

Foto 1: La ferradura de les Niagara

Foto 2: Part "americana" de la Horseshoe vista des del Maid of the mist

Foto 3: L'arc de Sant Martí treu el nas entre les cascades

"Tkaronto"

Tkaronto és com coneixien els indígenes iroquesos el lloc on avui hi ha Toronto, la ciutat més gran del Canadà. Vol dir "on hi ha arbres sobre l'aigua". I n'hem vist, d'arbres, de velers, d'animals i de torres que fins fa poc tenien el rècord de ser les més altes del món.

Però primer hem tingut pluja. Hores i hores d'aigua a diversa intentistat. L'hem aguantat estoïcament pels carrers del campus de la Universitat de Toronto, un complex que ocupa una quarta part del "downtown".

Un cop farts de la pluja, hem mirat d'evitar l'aire lliure a l'estil de Toronto: el Path. És un entramat de carrers comercials i transport que et permet recorrer gairebé tot el centre. Amb prou feines han de sortir a respirar una mica d'aire. Pot semblar una mica fred, però hem de pensar que les temperatures a Toronto són contundents, per sota del zero a l'hivern.

I a la tarda ha sortit el sol. I hem pogut passejar pels molts parcs que té la ciutat. Com a tota l'Amèrica del Nord hi ha esquirols, de marrons i de negres. I també hem trobat marmotes. Li hem preguntat quin temps farà, però es veu que si no és 2 de febrer (el dia de la marmota) la cosa no funciona. Com a mínim demà no entrarem en un bucle sense fi. Sort, perquè hem d'anar a les Niagara Falls.

Però si parlem de Toronto ho hem de fer també de la CN Tower (sí, des d'on es veu Toronto entero). Era, fins fa quatre dies, l'estructura més alta del món no suportada per cables i també la torre més gran del món (no el gratacels, eh). Els xinessos i uns senyors de Dubai -típic- li han pres el rècord, però els seus 553,33 metres encara fan venir mal de coll. Tot plegat per una torre de comunicacions. És un símbol de l'arquitectura a Toronto, en constant canvi i grans nomes, com agrada ara a Barcelona.

I d'una meravella fet per l'home, a una altre feta per l'aigua. Demà cotxe i Niagara

Anna i Felip

Foto 1: Un dels centres comercials del Path
Foto 2: El dia de la marmota a Fort York
Foto 3: La torre que vigila Toronto

Primera parada: Toronto

Ja som al Canadà. Després de dos avions hem arribat a Toronto, ciutat més segura de l'Amèrica del Nord i una de les més multicultarals del món amb un 49% de població immigrant. Trencant tòpics.

Primera impressió: neta, acollidora, proporcionada i plena de gays. Bé, això últim deu ser perquè hem anat a petar al centre de Gay Village. I no és una etiqueta, la cosa realment es nota.

Hem arribat a la tarda. Ens ha donat temps d'anar a fer un volt per un dels carrers més cèntrics: Yonge. És el més llarg del món i ja ens deixa clar com va aquí la qüestió de les mides.

Apa, anem a fer un esmorzar imperial i a patejar la ciutat, tot i que avui pinta pluja.

Anna i Felip

Foto 1: Un petit troç de Yonge Street, poc ample però molt llag

Final de trajecte

Abans del comiat a l'Índia tenim pendents alguns comentaris sobre el menjar. Com no podia ser d’una altra manera, el menjar indi és molt especiat. Per entendre’ns, nosaltres no sabem cuinar sense sal, doncs ells no saben cuinar sense posar com a mínim tres o quatres espècies diferents. En tenen desenes, potser centenars. Moltes no les coneixem. Aquí han de ser molt imaginatius amb els sabors perquè la resta de la dieta és molt bàsica: arròs, llegums i carn de pollastre o xai. No mengen carn de vaca i a pocs llocs de porc. I això si no ets vegetarià!

I a més de les espècies hi ha el picant. Fins i tot si demanes “no spicy” no poden evitar que piqui. Per exemple, aquest plat és un “thali” (una safata metàl•lica o amb fulles de plataner que se serveix amb arròs blanc i diferents preparats) i de totes les salses només dues no picaven. Entre una cosa i l’altra, els mals de panxa no es poden evitar. Tot i això el menjar té molt de gust i, sobretot molta olor. Els bitllets de 10 i 20 rupies fan tots olor a menjar!


El més normal és demanar un plat de carn amb alguna salsa i un altre d’arròs, que pot ser “pulao” (pilaf amb espècies) o biryani (cuinat ja amb una espècie de curri). Els vegetarians poden canviar la carn per “dhal” (llenties al curri) o “raita” (una mena de iogurt que ens ha servit per rebaixar el picant). Tot plegat és un menjar molt “líquid”. Per coses més solides hi ha l’opció del “tandoor” (forn de fang) on fan un pollastre molt bo (murgh). També hem tastat alguna especialitat de més al sud com les “doses” (una mena de crepe gegant farcida d’un puré de diferents llegums i patata).

Tenen pa sense llevat (chapati, naan o roti) que el poden fer amb mantega, formatge sense fermentar (paneer) i fruits secs. De dolços poca cosa i sempre basats en la llet com el “gulab jamun”. El menjar és força barat. Depèn d’on vagis a parar pots quedar satisfet per entre uns tres i cinc euros per persona. Menjar al carrer, com fan molt indis, és encara més barat però pot ser un suïcidi per l’estómac. Els indis mengen amb les mans; bé, amb la mà dreta (fins i tot per tallar el pa) però a la que et veuen la pinta d'estranger et posen coberts per si de cas. En algun lloc hem menjat amb la mà i no és fàcil (sobretot si intentes evitar la mà esquerra). Això sí, és divertit.

I per veure poca cosa que no coneguem, a banda de les mítiques Mirindes. Arreu et trobes paradetes de “nimbu pani” (una mena de suc de llimona, però fet amb aigua local difícil de pair). Ah! I el chai (té amb llet) és omnipresent. La cervesa local és la Kingfisher i ve en ampolles de 750 ml o sigui que es pot compartir, cosa que va bé perquè a diferència del menjar, l’alcohol és força car. Hi ha vins, però els preus valen com cinc àpats junts.

Per acabar, la nostra petita conclusió. Índia ens ha sorprès, en algunes coses per bé i en d’altres per mal. Ha estat un viatge molt dur físicament, més que no pas mentalment, potser perquè veníem advertits i atents. El clima en aquesta època és dur; la calor i la humitat es fan asfixiants i dificulten molt el viatge. La gent és complexa; no sempre resulta fàcil poder confiar quan tens sempre cinc persones envoltant-te i seguint-te allà on vas, venent-te coses i preguntant-te totes a la vegada. Per no parlar dels constants caçadors de propines que t’enganyen tan com poden per treure’t totes les rupies possibles. Es fa difícil baixa la “barrera” per seure amb ells a xerrar, però si ho aconsegueixes la gent també pot ser encantadora. L’Índia té un passat fascinant, civilitzacions i imperis increïbles i una història i un patrimoni fantàstic que ens ha deixat aquest bon regust de màgia durant el nostre llarg viatge per les terres més sorprenents d’aquest curiós país. Curiós perquè, com ja indicàvem en un post anterior, encara no sabem si l’Índia s’està construint o destruint, o les dues coses a l’hora. Ens quedem amb les seves vaques pels carrers i les seves figures d’elefants, que portin fortuna allà on no n’hi ha.



De moment, mentre seguim cercant respostes, ens acomiadem fins la propera aventura.

Anna i Felip

Foto 1: Un thali ple de colors i sabors exòtics
Foto 2: Arròs amb curri de plàtan, coronat amb unes fantàstiques guindes!
Foto 3: Una preciosa vaca descansant tan tranquil•la en un carrer de Jaisalmer
Foto 4: Escultura d’un elefant en una antiga haveli de Jaisalmer

Cap a Delhi amb el Shivganga Express

Viatjar en tren per l’Índia és tota una aventura, us ho podem ben assegurar. El que havien de ser 12 hores es van convertir en 18, però la sensació de dormir amb el ritme del tren ens va acompanyar tot el trajecte de Varanasi a Delhi. Per donar-vos algunes dades us direm que l’Índia té la xarxa ferroviària més gran de l’Àsia i la segona del món, amb 20 milions de passatgers diaris, unes 7.000 estacions i més de 63.000 kilòmetres de vies.

Així que tornem a ser a Delhi per acabar d’explorar-la a fons. I comencem per Lal Qila, el famós Fort Vermell que va fer construir l’emperador mongol Sha Jahan el 1638, durant el període de màxim esplendor de l’imperi mongol. Des que l’Índia és independent, els discursos polítics importants del país s’han donat des d’aquí, i encara hi oneja la bandera penjada el 15 d’agost de 1947. Avui es troba una mica en mal estat, els britànics van utilitzar-lo com a quarter general i moltes de les pedres precioses i pintures que decoraven els edificis i sales van desaparèixer.


Dins el Fort es poden visitar els palaus on treballava l’emperador, els jardins i sales de les seves dones, un palau especial per a la seva dona preferida, per la que va fer construir el bell Taj Mahal, dues sales d’audiències públiques i privades, i la mesquita de la perla, a la que ja no es pot entrar. Els habitants de Delhi hi acudeixen per passejar pels seus jardins en força bon estat i descansar i xerrar a la gespa, deixant passar lentament una altra tarda de diumenge.


A prop del Fort hi ha la Jama Masjid, coneguda com la mesquita dels divendres, que és la mesquita més gran de l’Índia. També va ser construïda per voluntat de l’emperador mongol Sha Jahan el 1644, i té capacitat per a més de 25.000 persones.


Als voltants de la mesquita i davant del Fort Vermell s’estén el famós mercat de Delhi, Chandni Chowk, ple de botigues i paradetes de menjar, un embús de trànsit continu amb pols i clàxons i empentes arreu. Un vertader caos pel que, certament, no plau passejar-hi massa. Però els colors i aromes desperten alguns sentits i graven alguns records, inconfusibles, impossibles de separar de l’experiència de viure l’Índia.

L’últim que ens quedava per veure és el Museu Nacional, un dels millors del país, i un dels més grans. Té milers d’objectes des de la prehistòria, passant per diverses civilitzacions asiàtiques i fins als temps més moderns: armes, pintures, monedes, escultures, teles... I aquí ens acomiadem de Delhi i de l’Índia, després de gairebé quatre setmanes explorant els indrets més sorprenents d’aquestes terres. Però no ens acomiadem encara del viatge, ens queden quatre coses per explicar i les nostres últimes reflexions.

Anna i Felip

Foto 1: La bandera india oneja des del 15 d’agost de 1947, dia de la independència
Foto 2: Palau de les audiències privades al Fort Vermell de Delhi
Foto 3: Jama Masjid, la mesquita més gran de l’Índia

El Ganges de la vida i la mort

Arribem a Varanasi, la ciutat de Siva i del riu Ganges, després de tot un dia de carretera. És un dels indrets més sagrats i espirituals del país, els peregrins hindús d’arreu hi acudeixen per rentar en el Ganges els pecats de les seves vides. Els indis també hi venen a morir quan senten que els arriba l’hora, i molts d’altres venen a incinerar als seus éssers estimats.

Però Varanasi no és només el centre de l’hinduisme, als afores, al poble de Sarnath, Buda (que significa el que va despertar) hi va donar el seu primer sermó i va "inaugurar" budisme. Allà, l’emperador maurya Asoka hi va construir temples en el seu honor en el segle III abans de Crist. Aquest rei es va convertir al budisme i ha estat un dels personatges més importants de la història de l'Índia. La bandera del país porta la “dharmchakra” la roda que lluïa l’emperador i que neix de la roda de la vida budista. L’emblema nacional són els quatre lleons del rei. Va ser un monarca il•lustrat que fins i tot va redactar una espècie de drets humans que va esculpir en pedra i que va repartir per tot el país. Algunes d’aquestes peces es poden veure en el museu arqueològic de Sarnath.

Encara avui Sarnath és un lloc de peregrinació pels budistes. De fet hem coincidit amb un grup que estaven repetint el sermó de Buda a la gespa del recinte.


Al vespre ens unim a la “ganga aarti”, una cerimònia en honor al riu Ganges que es fa cada vespre al Dasaswamedh ghat de Varanasi. Centenars d’hindús hi acudeixen per fer les seves ofrenes al riu enmig de càntics i un ambient carregat d’encens i flors.


A l’alba és el millor moment per poder veure de prop la vida del Ganges. La riba del riu al seu pas per Varanasi està plena de ghats (graons que se submergeixen en l’aigua) en els que la gent es banya. Els hindús donen un significat religiós a la neteja. El bany és ritual i cada matí a cada indret de l’Índia et trobes gent banyant-se en fonts, llacs i rius. Banyar-se al Ganges té quelcom d’especial, d’espiritual. Diuen que el riu neix dels peus de Visnu, perquè ell és el que preserva i protegeix tot el que hi ha de bo al món.


En un passeig en barca es poden veure tots els ghats, fins i tot els dos principals crematoris de la ciutat: Harischandra i Manikarnika. Aquí s’hi apila la llenya de sàndal i també el foc sagrat que diuen que no s’ha apagat mai des de fa milers d’anys. Una casta concreta s’encarrega de tot el procés. Lògicament no està permès fer fotos, seria ofensiu.


Varanasi també està plena de gurús (guies espirituals) i aquest són els primers a anar a banyar-se. La gent també fa ofrenes al riu: menjar, flors, encens i li envia els seus desitjos. El que faci falta per purificar-se, per millorar el “karma” en el camí de les reencarnacions, potser així algun dia podran escapar del cicle (“samsara”) i arribar a l’alliberació (“moksha”).

Anna i Felip

Foto 1: Relleus budistes amb una estupa (temple) de fons
Foto 2: El foc i el fum honoren el riu Ganges (Ganga)
Foto 3: Cap a les sis del matí, els ghats s’omplen de gent
Foto 4: Un gurú assegut a les escales després de la seva “puja” (ofrena)

Temples no aptes per a menors

Tocant ja al final de la nostra ruta, hem fet un parell d’interessants visites a temples i palaus a Madhya Pradesh. Primer hem entrat al fort medieval de Gwalior, conegut com “la perla entre les fortaleses de l’Índia”. El palau encara conserva alguns colors a la façana, i de camí es poden observar encara nombroses escultures del segle XV excavades en les parets de roca, algunes tenen més de 17 metres d’alçada.


A la tarda del mateix dia varem passejar per entre els palaus i cenotafis de la ciutat d’Orchha, que significa lloc amagat. Molts dels temples i construccions del que un dia va ser capital dels rajàs Bundela, entre els segles XVI a XVIII, ja no funcionen o estan mig abandonats. Al vespre, quan la llum de dia es va apagant, les pedres mostren la seva cara més fosca, més misteriosa. Al matí, tot canvia de color, i entre les herbes es poden admirar els detalls amagats el dia anterior.


La següent parada és la que dóna nom al post: les imatges del kamasutra dels temples de Khajuraho contenen algunes de les millors escultures eròtiques del món. La ciutat va ser fundada i governada durant cinc segles per la dinastia Chandela, fins que va caure derrotada pels mongols. El lloc va ser abandonat temps després, i durant segles va restar oblidat.


Diu la llegenda que el fill del déu de la lluna, Chandra, va baixar a la terra per seduir a una jove que es banyava en una font, i en aquest indret els Chandela van construir més de 85 temples amb centenars de figures esculpides que volien mostrar la vida quotidiana del poble. Hi ha figures de guerrers, de diversos oficis, de ballarines, de dones que es maquillen, de molts animals, però sobretot, escenes sexuals molt explícites. D’aquí la seva fama. Tranquils, us en posem alguns exemples.


Diu la teoria que aquestes escultures són imatges tàntriques, és a dir, que la gratificació dels instints bàsics és una manera d’arribar a la il•luminació. Sembla ser que el plaer físic (bhoga) i el plaer espiritual (yoga) són igual de vàlids per arribar al nirvana. No sabien res els de Khajuraho...


Més enllà de la seva fama eròtica, les escultures dels temples de Khajuraho són excepcionals. Només la concreció dels detalls, com les joies de les dones, els trets de les cares, els objectes que porten, o el moviment que van aconseguir plasmar en la pedra, les ballarines es giren d’una manera que certament sembla que ballin, etc. Infinitat de petites obres d’art algunes de les quals, per desgràcia, s’han perdut en els temples que van desaparèixer. Us deixem amb un detall no apte per a menors i que no us recomanem massa de provar a casa...


Anna i Felip

Foto 1: Esculptures jainistes en l’ascenció a Gwalior
Foto 2: Els cenotafis dels Bundela d’Orchha a primera hora del matí
Foto 3: Un dels immensos temples de Khajurahi
Foto 4: Detall de les figures d’un dels temples
Foto 5: Una sardula, animal mitològic
Foto 6: Com diu la guia, sembla que el cavall també pot ser el millor amic de l’home