Adelaide, un poblet de... milió i mig d’habitants!

Deixem Sydney excitada per la gran final de la lliga nacional de rugbi entre els Parramata Eels i els Melbourne Storm. Hem volat cap a Adelaide per comprovar que els australians viuen molt bé en els seus suburbis de cases baixes amb jardí i piscina. Adelaide és una de les ciutats més importants de l’estat de South Austràlia. Els seus 170 anys d’història es noten en els edificis més emblemàtics (tots al centre). Es poden veure en una tarda o en un dia sencer, depenent del temps que vulgueu descansar a les seves magnífiques zones verdes al costat del riu Torrens.


Adelaide també és el punt de partida del mític Ghan, el tren que recorre l’outback fins a Darwin. I és el lloc on va viure Henry Ayer que dóna un dels seus noms a Ayers Rock (la impressionant roca vermella del desert australià). Poca cosa més. De fet, a les sis de la tarda d’un diumenge sembla un poble desert excepte a Gouger Street on hi ha tots els restaurants i bars.

Com veieu bastants canvis respecte Sydney. A més, fa sol (!) i hem endarrerit el rellotge mitja hora (després d’haver-lo avançat una hora pel canvi a l’horari d’estiu, vaja que ara ens portem 8:30h).

Per cert, moltes gràcies per tots els comentaris. Els llegim i ens fan molta il•lusió tot i que no sempre tenim temps per respondre (la connexió és pagant i el temps és just)-

Per cert (2), demà segurament no farem post perquè marxem a fer un volt per Kangaroo Island (sí, Adelaide també és la porta a kangurs, foques i aquestes coses...).

Per cert (3), estem a l’altre banda del món i encara no hem vist cap barrufet!

by Anna & Felip

Foto 1: Un pelicà nedant tranquil•lament pel riu Torrens.
Foto 2: Adelaide Botanical Gardens.
Foto 3: Antiga casa del segle XIX.

Sydney in the rain

Plou a Sydney, a bots i barrals. Ha plogut tot el dia i no hem pogut anar a les platges...oooh! Però de seguida hem organitzat un pla alternatiu. Hi ha moltes coses per fer a Sydney encara que troni.

Com per exemple agafar forces amb una bona xocolata calenta (que aquí serveixen amb un marshmallows a dins!) abans de repassar el passat del país. No oblidem que Austràlia va ser no fa molt una illa-presó. Tothom coneix la història dels anglesos que van decidir canviar les penes de mort pel desterrament a les colònies a fer treballs forçats. Aquesta és la odissea que ens explica el Hyde Park Barracks Museum. Aterradors relats de presos i òrfenes que van viure en aquest edifici. Ets pots estirar en les mateixes hamaques que feien servir els condemnats. Fins i tot els joves hi anaven (hi ha evidències d’un nen de 10 anys), també el vells (un home de 63 anys) i per delictes tant poc glamurosos com robar llençols o obrir una carta. Famílies senceres deportades a Austràlia per viure en el Barracks o en vaixells presó flotants.

És curiós que amb aquest passat, la majoria dels Australians siguin gent simpàtica i acollidora. Prop del museu hi ha el Hyde Park (que hem vist passat per aigua)i la catedral de St. Mary (un bon recer pels penitents mullats).

Resignats a no poder fer un passeig per Bondi, Bronte i Clovelly, hem matat la tarda passejant sota una fina cortina d’aigua. Una altra manera de viure la ciutat fins a l’hora de sopar. Després d’un dia gris (més pel temps que pel nostre esperit), tocava una heroïcitat: desafiar el temps i arribar-se fins a The Rocks per fer una foto de l’Òpera de Sydney engalanada pels estels. Hem acabat com uns pollets, però aquí us la portem:

by Anna & Felip

Foto 1: Entrada al museu que va ser presó, orfenat i oficines del govern
Foto 2: Hamaques on dormien els condemats al Barracks
Foto 3: St. Mary’s Cathedral
Foto 4: L’Òpera de nit

Com aprofitar un dia gris

Avui el dia ens ha despertat amb núvols i molt vent, així que hem decidit avançar la nostra visita a l’Aquarium de Sydney. Ha estat una bona manera d’endinsar-nos en els hàbitats marins i fluvials d’Austràlia que ben aviat començarem a explorar in situ. Hem vist ornitorincs, cocodrils, taurons, dugongs, centenars de peixos de la Gran Barrera de Corall i altres ecosistemes, i hem après a identificar les meduses més verinoses... que esperem no trobar en el nostre viatge. I no cal dir que hem vist un munt de Nemos (ha perdido a su hijo Flavio), Doris (sigue nadando, sigue nadando...) i Crashs (el señor tortuga es mi padre) ;-)



Després hem dinat als Jardins Botànics Reials de Sydney, creats el 1816, on un cartell ens invita a passar-hi una bona estona: “Passegi per l’herba. L’invitem a olorar les roses, a abraçar els arbres, a parlar amb els ocells i a berenar sobre la gespa”, i això hem fet.

Tot i que Sydney és una gran ciutat, de vegades sembla una botiga d’animals. Hem vist un conill (que no sabem d’on coi va sortir perquè no és un animal autòcton ni gaire estimat: es va convertir en una plaga fa anys), ibis, un llangardaix que es deuria escapar del zoo, cacatues i la gran novetat: ratpenats. Al jardí hi ha una colònia força gran que pengen dels arbres a plena llum del dia. Es veu que les autoritats els volen expulsar perquè es mengen les plantes, però no hi ha manera...

Hem passat la tarda admirant obres d’art australià i aborigen a l’Art Gallery de South New Wales, i, per acabar, hem fet un passeig en ferry per la badia de Sydney.

Demà, si el temps ens acompanya, farem una excursió a les millors platges de Sydney.

by Anna & Felip

Foto 1: Medusa, aquesta NO és verinosa
Foto 2: Una parella de dugongs. Algú es pot creure que els confonien amb sirenes?
Foto 3: Un peix pallasso en una anemona
Foto 4: Una tortuga loggerhead (carei?)
Foto 5: Guineus voladores de cap gris, batman pels amics
Foto 6: Típica postal de Sydney en un dia ennuvolat.

Un matí a l’Òpera

En la nostra lluita contra el jet lag ens hem llevat sorprenentment a les 6 a.m.! I ens hem plantat davant el Sydney Opera House. La ciutat ens ha rebut amb un magnífic dia assolellat que hem aprofitat al màxim passejant pels seus barris històrics i visitant amb un guia la seva icona més internacional. No ens ha deixat indiferents. És un edifici impressionant, amb una història arquitectònica molt interessant i a més es troba en un paisatge immillorable.

L’Òpera de Sydney té gairebé mig segle. La seva edat fa encara més espectaculars les seves formes. Va ser idea de Jorn Utzon (arquitecte danès amb cognom japonès). El disseny va estar a punt de quedar en un calaix, i alguns van arribar a dir que era irrealitzable. Però Utzon va persistir i finalment va tirar endavant, encara que li va costar el càrrec. El govern australià el va retirar del projecte i mai més va tornar a Sydney per veure acabada la seva obra mestra.

I del monument més emblemàtic als orígens de la ciutat. El barri més antic de Sydney, The Rocks, és ara un idíl·lic espai per passejar i comprar. És curiós que el que ara sembla un poble per gent amb diners era en un inici un cau de mariners beguts i cases de barrets.

El Darling Harbour és una antiga zona portuària convertida en un centre d’oci i turisme. Hi ha museus i centres comercials amb botigues i restaurants. Es fa agradable passejar prop del port i apamar la ciutat i el ritme dels seus habitants. Per cert, a Sydney hi ha moltes gavines (mío!) i més ibis que coloms!

by Anna & Felip

Foto 1: Sydney Opera House
Foto 2: Detall de la “pell” de l’òpera (feta amb més d’un milió de rajoles)
Foto 3: Cases del s. XIX de The Rocks
Foto 4: Darling Harbour

Barcelona – Londres – Singapur – Sydney!

Estem vius, però no sabem en quin dia! Hem canviat l’hora quatre vegades, però què bonic és Sydney! Hem arribat cansats i amb prou feines hem vist una mica la ciutat de nit (perquè aquí són les 9 de la nit!). Demà ens ho agafarem amb moltes ganes i sortirem a explorar aquesta fantàstica ciutat.

Continuarem explicant i posant algunes fotos.

by Anna & Felip

Manuel Antonio i final

Tot s'acaba, i en els viatges, normalment s'acaba cansat de tants vols i hores perdudes en aeroports. Però aquesta història no té gaire interès i, per sort, encara ens queden quatre coses molt més divertides per explicar de Costa Rica.

Abans d'agafar el camí de tornada, hem tingut temps per perdre'ns pel parc de Manuel Antonio, una reserva força diferent a les anteriors ja que està situat a tocar de la costa. No s'assembla ni a Tortuguero, ni a Arenal ni a Monteverde, sinó que es tracta d'un parc molt petitó que voreja un tros de costa del pacífic al sud de Costa Rica. Com que és tant petit té una densitat d'animals molt elevada i és relativament facil veure-hi peresosos (de dos i tres dits), micos esquirol, micos carablanca, titis o fins i tot ratpenats a plena llum del dia.


A més, al parc es pot gaudir d'una estona en les boniques platges de sorra blanca mentre intentes que no et foti la bossa un tití, que no et pinci una cuixa algun dels centenars de crancs ermitans o de les formigues que hi ha (l'exèrcit de Costa Rica els diuen) i que no t'espantin els bonics garrobos (unes iguanes amb menys cresta però més cara de mala llet).

Manuel Antonio també és diferent a la resta del país en un aspecte negatiu. Mentre que Monteverde, Tortuguero o Arenal estan pulcres i ordenats, amb el seus guies oficials i normes estrictes sobre el respecte als animals, a Manuel Antonio tot és una mica caòtic i descuidat. El parc en sí és una gran oportunitat per veure la vida salvatge ( i alguns creuen que per alimentar-la), però si a dins el perill per la cartera són els titís a fora són els suposats touroperadors que et volen fotre el pèl. A més està una mica massificat, imagineu-vos Lloret amb micos ;)

I per acabar, una petita decepció: balenes. N'hi ha de geperudes, de suposades assassines i de blaves, però a Manuel Antonio no en vam veure. Era una de les coses que ens feia més il·lusió, però resulta que ni el tour que volíem fer a Guanacaste va ser possible ni el de Manuel Antonio va estar molt reeixit a l'hora de trobar-ne. Això sí, ells sempre diuen que ahir en van veure, però amb l'esforç que hi posen no sona gaire creïble (especialment aquests). Vaja que d'haver-n'hi n'hi ha, però que no en vam veure gràcies a l'esforç dels touroperadors... ara que tampoc ens queixarem després de les coses que hem trobat en aquest verd i ric racó de món.

Pura Vida i fins al proper viatge!

by Anna i Felip

Foto 1: Manuel Antonio, aquest braç de terra que es fica a l'oceà
Foto 2: Mare i fill carablanca... que tendre!
Foto 3: un peresos de tres dits, o urpes

Cap a Manuel Antonio

Després d’acomiadar Guanacaste amb un ràfting pels ràpids del riu Colorado i una visita a Playa Conchal, famosa perquè la seva sorra està composta de petxines, ens vam dirigir cap a Quepos i el seu Parc Natural Manuel Antonio. Diumenge va ser un dia de cotxe, però ens vam permetre una visita al poble de Guaitil per veure els famosos ceramistes que encara utilitzen el mètode tradicional dels indis “chorotegues”. Una ceràmica preciosa i plena d’anys d’història i tradició.

Però després d’hores i quilòmetres sota la pluja, finalment vam arribar a l’última parada del nostre viatge; Manuel Antonio. Aquí vam fer dues immersions a Punta Quepos i Isla Larga, i vam veure un munt de peixos de colors vius: peixos àngel, peixos lloro, peixos globus de diversos colors, estrelles de mar, i els curiosos peixos capsa, que encara no havíem vist i dels quals us en deixem una foto. I un parell de llagostes!


A la nit hem fet una caminada per una petita reserva de vida salvatge on hem pogut veure infinitat de granotes, cocodrils, papallones i serps.

El viatge s’acaba, però encara ens queda un dia per cremar a Manuel Antonio. Ens queden per veure les balenes i dofins del Pacífic, els titís i els micos carablanca, i donar una volta pel parc. Continuarem informant.

Pura vida!

by Anna i Felip

foto 1: Playa Conchal
foto 2: ceràmica de Guaitil
foto 3: peix capsa
foto 4: llagosta