Temples hindús i musulmans, o un dia sense fotos

Deixem Udaipur i fem una parada matinera al temple hindú Eklingji Nagda, on tenim la sort de compartir amb els habitants del poble oracions i ofrenes als seus déus. És un dia especial, comença el Teej Festival, que se celebra el 12 i 13 d’agost, en honor a la unió de Shiva i Parvati. És una festivitat sobretot de les dones i per les dones, es pinten les mans i els peus amb henna i celebren un any més l’arribada dels monsons. Sentim no poder-vos oferir cap imatge del temple, per respecte ens van demanar de no fer-ne. Però continuem el viatge.

A la tarda ens aturem a Ajmer, al peu de les muntanyes Aravalli, en un dels nostres primers contactes amb els musulmans de l’India. Visitem Adhai-din-ka-Jhonpra, les runes d’un temple molt antic que inicialment era jainista però més tard es va convertir en una mesquita. A dins no sabies qui hi resava, si hindús o musulmans. El cert és que, pel que sembla, l’atracció hem estat nosaltres. Al final t’acabes acostumant a que allà on vagis tinguis indis mirant-te i fins i tot fent-te fotos amb el mòbil. A la mateixa zona trobem Dargah, el mausoleu d’un pensador sufí molt venerat que va viure a Ajmer fa uns nou-cents anys. El gran emperador mogol Akbar peregrinava aquí cada any. Novament, no tenim imatges dels temples, ja que no en tots està permesa l’entrada de càmeres.

I Pushkar. Diu un poema èpic que el déu Brahma va deixar caure una flor de lotus a la terra, i que d’ella va néixer Pushkar, una de les ciutats més antigues de l’Índia, de fet, encara avui no es coneix la seva data de fundació. Aquesta petita ciutat al voltant d’un llac és molt important per als hindús perquè és un dels pocs lloc del món on hi ha un temple dedicat al seu déu Brahma. A més, és un dels cinc llocs sagrats de peregrinatge hindú.

No podem ensenyar-vos el petit però bonic temple de Brahma perquè tampoc deixen fer-hi fotografies, però us deixem un parell d’imatges fascinants de la posta de sol i el matí a Pushkar, amb el seu llac i un munt de ghats (escales) on la gent s’hi banya matí i vespre.



Nou dia i nou tram de ruta: cap a Jaipur! Coneguda com la ciutat rosa, és la capital de l’estat del Rajasthan. Es va fundar el 18 de novembre de 1727, i el 1853, amb la visita del príncep Eduard de Gales, la ciutat fou pintada de rosa. Però res de fúcsia, sinó que ha quedat una espècie de color terrós.

La ciutat ens ha rebut amb pluja, la més intensa del monsó des que vam arribar al país. Un dia perfecte perquè és el segon dia del festival Teej que també celebra l’arribada de la pluja. Total, que plovia, hi havia carrers inundats i la majoria de coses estaven tancades així que hem pujat a les muntanyes del voltant per admirar la vista de la ciutat. A Nahargarh Fort, un bastió ara bastant decadent però interessant.


Allà hem jugat a fet i amagar amb els micos, una altra de les atraccions de Jaipur, tot i que no és el primer lloc on els trobem.


Anna i Felip

Foto 1: El sol es pon a la bella i petita Pushkar.
Foto 2: Un dels ghats de Pushkar després de la sortida del sol.
Foto 3: El fort de Nahargarh.
Foto 4: Els micos jugant a fet i amagar a les finestres.

Un palau, un massatge, un té i un pastís de xocolata

Comencem un nou dia a la ciutat d’Udaipur, coneguda com la ciutat dels llacs. Aviat al matí els ghats, escales, que entren en el llac, s’omplen de persones que s’hi banyen i hi renten roba. Tot i l’ambient impregnat de les característiques fortors de l’Índia, l’escenari bé mereix uns instants de contemplació.


El Palau de la Ciutat d’Udaipur, en realitat diversos palaus de diferents èpoques des del segle XIV, continua sent propietat del maharaja de Mewar, i està replet de pintures de les èpoques passades de la família, les seves gestes i les seves celebracions. És el més gran de tota la regió de Rajasthan, i en ell s’hi erigeixen set arcs que commemoren les set vegades que els maharajes van distribuir el seu pes en or o en plata entre els seus súbdits. Certament, però, tot i que pugui sonar a conte de les mil i una nits, ens queda una sensació agredolça sobre la imatge que pretenen donar-se els actuals maharajes. Busquen oferir als visitants i al poble una imatge de nobles moderns i solidaris, involucrats en fundacions privades amb projectes de beneficència subvencionats per l’explotació turística de les seves fortaleses i palaus. Però els temps canvien i el món s’adapta a cada nova època.



Visitant el temple hindú Jagdish, del 1651, hem compartit uns instants del festival que aquests dies celebren els habitants d’Udaipur en honor a Ganesh, el seu déu de la bona sort i la fortuna.


Avui hem fet una pausa especial i obligada en el nostre itinerari replet de visites, i ens hem regalat el plaer d’un massatge ayurvèdic al bell mig d’Udaipur. Vint minuts d’intens oli perfumat i agradables sensacions ens han transportat mentalment pels indrets més bells retinguts a les nostres retines. El té i el pastís de xocolata que ha seguit al massatge ens han reconciliat amb l’estressant ritme d’aquest país que encara no ha deixat de provocar-nos sensacions contradictòries. Filosofant amb un tros de xocolata a la cullera, estem d’acord en què l’India és un poble que encara no entenem bé cap a on va; no tenim clar si està en procés de construir-se, o de destruir-se, en un renaixement modern al que li veiem el cap, però no la cua. De fet, l’hinduisme sempre ha viscut la lluita entre Vishnu – el poder creador – i Shiva – el destructor. La sensació és que el país viu aquesta dicotomia cada dia.

Us deixem reflexionant amb una altra imatge de la ciutat d’Udaipur, el somni dels prínceps rajputs.


Anna i Felip

Foto 1: Vista dels ghats d’Udaipur al matí.
Foto 2: El gran Palau de la Ciutat d’Udaipur, palau de reis i reines de la dinastia Mewar.
Foto 3: Fantàstica pintura del maharaja al Palau d’Udaipur.
Foto 4: Temple hindú Jagdish en un dia especial en honor a Ganesh.
Foto 5: Udaipur a la riba del llac.

A través de Rajasthan fins a la ciutat blava

Marxem del desert cap a climes més frescos. En els últims tres dies hem marxat cap al sud del Rajasthan. Direcció Osian-Jodhpur-Ranakpur.

Osian és ara una petita població plena de temples jainistes fantasmes. Aquesta religió, amb més de 2400 anys d’història, és avui molt minoritària a la Índia (com el budisme que va néixer a les ribes del Ganges però amb el temps va anar perdent presència). Com que no tenen fidels ni monjos, no hi ha qui els cuidi i, per tant, s’han convertit en monuments.


L’únic temple que encara funciona és el de Mahavira, el 24è tirthankar – grans mestres jainistes -, té uns 20 segles d’història. Hi ha una estàtua de Mahavira feta amb sorra i llet, recoberta d’or i amb pedres precioses als ulls. La típica peça de col•leccionista d’Indiana Jones.


A Osian també hi ha el temple de Sachiya Mata, on els matrimonis fan ofrenes per tenir fills. Aquest és hindú i està ple d’estàtues de Ganesh, el déu amb cap d’elefant de la bona sort i la prosperitat.


Més al sud, hi ha Jodhpur. Una gran ciutat amb un fort inexpugnable: Meherangarh. És un bastió propietat dels Rathore amb uns 500 anys d’antiguitat. Està ple d’històries, com les mans de les dones del maharaja que el 1843 van fer el suïcidi ritual – sati -, les portes erigides per commemorar victòries, les parts del fort destinades a les dones, o els seients per muntar en elefant... És una joia de l’arquitectura rajputa (literalment, fill de reis). Hi ha unes audioguies molt interessants.


Des del fort de Meherangarh es pot veure una altra singularitat de Jodhpur: l’”índigo”. És el color blau característic de la ciutat. El fan servir per decorar i per rebaixar la calor en una regió on normalment hi ha pocs núvols. La vista des del fort és encisadora.


Us deixem també alguna imatge de la nostra tarda al Sardar market de Jodhpur; espècies, robes de mil colors llampants i vaques per tot arreu.


I de Jodhpur a Udaipur. De camí hem passat per Ranakpur, un lloc sagrat pel jainisme. Hi ha un temple que diuen que té 1444 columnes, cadascuna decorada amb les típiques filigranes i estàtues. No s’hi pot entrar tabac ni cuir, s’ha d’anar vestit respectuosament (pantalons llargs) i anar descalç. Com sempre, la visita val la pena perquè aquests temples tenen una atmosfera molt suggeridora.


Ara som a Udaipur, al costat del llac Pichola que fins fa quatre dies estava sec però que ara l’han tornat a omplir per nosaltres. Per cert, ja hem vist uns quants micos, però a Jaipur ens n’esperen molts més!

Anna i Felip

Foto 1: Detall d’uns dels relleus dels temples oblidats d’Osian
Foto 2: L’espectacular temple de Mahavira
Foto 3: Escala per on pugen les parelles a demanar desitjos a Sachiya Mata
Foto 4: Balconades al bastió de Mehereangarh
Foto 5: Jodhpur, la ciutat blava
Foto 6: Espècies a Sardar market
Foto 7: Figura d’un elefant al temple d’Adinath a Ranakpur

Jaisalmer, la joia del desert

Última nit a Jaisalmer. Una petita ciutat al voltant d’un fantàstic fort de 1156. Al capdamunt del mont Trikuta s’hi aixeca un bastió de l’època daurada de la ruta de la seda. Un fort que ara mateix s’enfonsa en la sorra, testimoni d’un temps on aquesta ciutat era un punt estratègic entre l’opi afganès i la seda xinesa al segle XVII.


Endinsar-se en el fort de Jaisalmer és trobar un petit oasi en l’habitual soroll indi. És similar a qualsevol ciutat vella emmurallada europea, però amb el toc de l’arquitectura del Rajasthan. Sumptuoses “havelis” que ara s’han convertit en hostals per turistes i en petites botigues de records. Hi ha també set temples jainistes que se superposen com un laberint. Tenen impressionants escultures treballades, foscor i un ambient opressiu que realment aconsegueix crear un entorn espiritual.



El jainisme és una religió amb més de 2.600 anys d’història, com a reacció a les castes i els rituals hindús. El seu fundador era contemporani de Buda i, de fet, té certes semblances. Es basa en la purificació de l’ànima amb l’austeritat, el dejú i la meditació. A més, fa 26 segles ja parlaven de l’”ahimsa” – la no violència – que anys després entroncaria amb Ghandi per alliberar tot un país. Els jainistes són vegeterians i no maten cap tipus d’animal.


Fora del fort hi ha la ciutat actual que encara conserva grans cases de comerciants que es van enriquir amb la ruta de la seda. I també la del poderós primer ministre Salim Sing que al segle XVII cobrava amb els seus soldats el peatge als comerciants. Va arribar a ser tant poderós que es va fer construir una casa fora dels murs que havia de ser tant alta com les muralles. Fins i tot volia construir un pont que unís la “haveli” amb el fort. Diuen que al maharaja no li va agradar i va decapitar dues de les vuit plantes de l’edifici. És realment una obra d'enginy arquitectònic amb decoració en pedra que fins i tot es podia retirar.

Hi ha una altra casa, la Natmal-ki-haveli, en que dos germans comerciants es van reptar a veure qui feia la seva part de la casa més sumptuosa i espectacular.


Jaisalmer també és famosa pel seu llac que durant anys va garantir l’abastiment d’aigua a la ciutat. Ara de tant en tant es desborda, però continua tenint un encant especial amb les seves chhatris (paraigües) “romàntiques”.


I finalment, el desert del Thar. Una gran extensió de terreny erm durant l’època seca però que amb el monsó reviu. La millor manera de visitar-lo és amb camell, encara que després de cinc hores damunt d’aquests simpàtics animals, els ossos es queixen una mica. No és un desert de dunes, però en alguns punts aïllats s’acumula la sorra de la regió i es converteix en un paisatge suggerent.


Sense gaire descans, anem de camí a Jodhpur, la ciutat blava.

Anna i Felip

Foto 1: El bastió de Jaisalmer
Foto 2: Monjos jainistes a l'entrada d'un dels temples de la ciutat
Foto 3: Sostres dels temples
Foto 4: Estatues tallades en els temples jainistes
Foto 5: Últims pisos de la Salim Sing-ki haveli
Foto 6: "Paraigües" al llac Gadi Sagar
Foto 7: Dunes del desert del Thar

On da ve o On the way

Feia dies que no actualitzàvem. Realment internet és difícil de trobar i car. Una hora pot costar més que un sopar. En aquest tres dies hem fet molta carretera a la velocitat índia. És a dir, tres dies per fer un miler de quilòmetres: de Delhi a Mandawa, després a Bikaner i d’allà a Jaisalmer. Ara mateix som en aquesta ciutat, l’última abans del desert del Thar, a uns 100 km de la frontera amb Pakistan.

Estem en plena època del monsó i de tant en tant ens enganxa algun ruixat i alguna carretera tallada. Tot i això, no ens hem perdut res del que teníem previst. A Delhi vam agafar la carretera fins a Jhunjhunu on hi ha el temple hindú de Rani Sati, dedicat a la deessa dels mercaders. És una mica tètric perquè “rani” vol dir reina i “sati” és el suïcidi ritual que solien fer les vídues a la pira fúnebre del marit. Tot i la història el temple està ple de color.


Vam dormir a Mandawa, a la regió de Shekhawati que antigament havia estat molt rica pel comerç amb la ruta de la seda i amb la Companyia de les Índies Orientals. D’aquell esplendor en queden cases de comerciants mig derruïdes. Es diuen “havelis” i estan decorades amb unes pintures murals d’uns 300 anys.


Al dia següent, abans d’arribar a Bikaner ens hem desviat uns quilòmetres per parar a Deshnok, on hi ha el temple de Karni Mata. És, segurament el temple més estranys que visitarem. Diu la llegenda que Karni Mata era una encarnació d’una deessa que va demanar al déu de la mort que ressuscités al fill d’un narrador d’històries. El déu, obviament, s’hi va negar i la deessa va reencarnar tots els rondallistes morts en rates perquè el déu no pogués tenir les seves ànimes. Total, que aquest temple és un refugi de rates sagrades o “kabas”. N’està ple i, com en tots els temples hindús, cal entrar descalç. Una experiència interessant. Per cert, en vam veure una de blanca, que diuen que porta sort



A Bikaner hi ha un dels millors forts del Rajasthan. Té una 500 anys i és enorme. El va construir el maharaja Rai Singh, general de l’exèrcit del gran emperador mogol Akbar. Ara la Índia és un país democràtic i l’època dels maharajas ja ha passat, però la família continua viva i conserva els títols. Perquè us feu una idea, hi ha un senyor que sap que és el descendent directe d’un gran general d’Akbar fa 500 anys.


Aquests forts defensaven autèntics estats al que ara és la zona del Rajasthan, al nord de l’Índia. Els van aixecar els rajputes abans de l’arribada del mogols a l’índia, al segle XVI. Els maharajas es van unir a l’invasor com anys després farien amb els britànics en l’època colonial. Un altre exemple del poder d’aquest reis és el fort de Pokharan construït al segle XIV. Ara el petit poble és més famós per les proves nuclears que l’Índia hi va fer el 1998. Potser algú les recorda perquè llavors el Pakistan també va respondre amb explosions intimidadores.


Això és tot. El proper cop que ens connectem ja parlarem del paisatge que ha canviat molt. I algun dia del menjar... Per cert, "on da ve" vindria a ser la manera com els índis pronuncien l'anglés on the way. Se'ls entén molt fàcil!

Anna i Felip

Foto 1: Interior del temple de Rani Sati a Jhunjhunu
Foto 2: Una de les havelis de Mandawa
Foto 3: Temple de Karni Mata
Foto 4: Rates bevent llet deixada com a ofrena
Foto 5: Junagarh Fort, a Bikaner
Foto 6: Balagarh Fort, a Pokharan, amb una imatge de Ganesha

Mumbai-Delhi

Avui marxem cap a la ruta per les ciutats del Rajasthan. Trobar internet és complicat i no sabem quan podrem tornar a connectar-nos. De moment, però, tenim moltes coses per explicar de Mumbai i de Delhi.

El nostre segon dia a Mumbai també va ser passat per aigua. Però ja hem deixat clar que quatre – o deu – gotes no ens espanten. No ens espanten a nosaltres ni als pencaires del “Dhobi Ghat”, la bugaderia de tota la ciutat. Fa 136 anys que renten i tenyeixen roba en més de mil safarejos a l’aire lliure al costat d’una estació de tren. Segur que us sonen imatges com aquesta:


Tampoc espanta la pluja als fidels musulmans que s’apropen a la mesquita de Haji Ali. Ho fan sempre que poden perquè quan puja la marea el pas queda tallat i la mesquita es converteix en una illa. O als hindús que venen a demanar favors a Mahalaxmi, deessa de la riquesa, en el seu temple.



Però la “religió” que veritablement ens ha seduït és la de la “no violència” de Gandhi. Una tradició índia molt arrelada en la cultura que “Mahatma” (ànima gran) va convertir en una arma per la llibertat. A Mani Bhavan, la casa on s’hostatjava quan anava a Mumbai, hi ha recollida la filosofia del pare de l’Índia moderna.


Una Delhi d’espais oberts
Ens acomiadem de Mumbai recordant la gentada que es reuneix als vespres a la platja de Chowpati per xerrar i menjar – impossible banyar-se, l’aigua està contaminada. Ah, i del cinema de Bollywood, ara ja mundialment famós.

Un avió i cap a Delhi, on ens hem trobat una ciutat més airejada que Mumbai. Encara no ens hem endinsat en el caòtic “Old Delhi” i només hem passejat per “New Delhi”, un barri en constant construcció amb grans avingudes i edificis governamentals. En una ciutat de 17 milions d’habitants, sembla que els indis han entès que els nous espais han de ser oberts i amples.

A New Delhi, destaquen els primers monuments mogols del viatge. La tomba de Humayun – segon emperador mogol – que és el primer pas cap al Taj Mahal. I Purana Qila, l’antic fort de Delhi d’uns 500 anys.



Anna i Felip

Foto 1: Dhobi Ghat al barri de Mahalaxmi
Foto 2: La mesquita de Haji Ali a la llunyania
Foto 3: El temple de Mahalaxmi
Foto 4: Habitació de Gandhi al Mani Bhavan
Foto 5: Tomba de Humayun
Foto 6: Mesquita de Qila-i-Kuhran a Lal Qila

Quim Monzó!

Quim Monzó és, segons Sergi Mas, el que diuen els indis quan veuen ploure. Bé, si de cas és el que diem nosaltres, perquè els habitants de Mumbai s’ho prenen amb tota la naturalitat del món. Sí, hem arribat bé. I sí, plou, i no s’hi posa per poc. Però la pluja no ens ha impedit tenir el primer contacte amb la tercera ciutat més poblada de l’Índia. Són uns setze milions de persones. Son tants que han hagut de guanyar metres al mar per poder viure. Al mar, als carrers, als edificis i on sigui. Hi ha gent per tot arreu. A la gran estació Chhatrapati Shivaji (l’antiga Estació Victòria dels britànics) hi passen més de dos milions de persones cada dia. Un edifici patrimoni mundial de la UNESCO que reuneix les essències de la ciutat: gent, olors, soroll i presses.


Mumbai és una ciutat caòtica. Cap dels seus conductors conservaria els punts a les nostres carreteres. Els semàfors són decoratius. Un dels sorolls més representatius són els clàxons. Sonen a tota hora i per qualsevol motiu. Rivalitzen amb els crits dels corbs i els timbres de les bicicletes. És difícil trobar algun carreró en silenci. Ni tan sols de nit. Tot és fosc, però sorollós.


Les olors fan bons els tòpics del país de les espècies. Són potents i desconcertants. Fuetades d’encens, té, menjar, animals i d’altres que ens estalviem de recordar. Encara hem tingut sort de la pluja que neteja l’aire. Això sí, deixa un ambient xafogós i carregat com el d’un bany de vapor. Però sense eucaliptus.


Per cert, hem vist dues vaques “pasturant” pel barri de Colaba. Sí, ja sabem que és el que tothom diu: l’Índia és un país de contrastos. Suposem que amb un parell de dies més deixarem de contar-les.

Anna i Felip

Foto 1: Interior de l’estació Chhatrapati Shivaji
Foto 2: Un carrer al barri de Colaba
Foto 3: El Azad Maidan inundat, és un parc on juguen a cricket.