Quim Monzó!

Quim Monzó és, segons Sergi Mas, el que diuen els indis quan veuen ploure. Bé, si de cas és el que diem nosaltres, perquè els habitants de Mumbai s’ho prenen amb tota la naturalitat del món. Sí, hem arribat bé. I sí, plou, i no s’hi posa per poc. Però la pluja no ens ha impedit tenir el primer contacte amb la tercera ciutat més poblada de l’Índia. Són uns setze milions de persones. Son tants que han hagut de guanyar metres al mar per poder viure. Al mar, als carrers, als edificis i on sigui. Hi ha gent per tot arreu. A la gran estació Chhatrapati Shivaji (l’antiga Estació Victòria dels britànics) hi passen més de dos milions de persones cada dia. Un edifici patrimoni mundial de la UNESCO que reuneix les essències de la ciutat: gent, olors, soroll i presses.


Mumbai és una ciutat caòtica. Cap dels seus conductors conservaria els punts a les nostres carreteres. Els semàfors són decoratius. Un dels sorolls més representatius són els clàxons. Sonen a tota hora i per qualsevol motiu. Rivalitzen amb els crits dels corbs i els timbres de les bicicletes. És difícil trobar algun carreró en silenci. Ni tan sols de nit. Tot és fosc, però sorollós.


Les olors fan bons els tòpics del país de les espècies. Són potents i desconcertants. Fuetades d’encens, té, menjar, animals i d’altres que ens estalviem de recordar. Encara hem tingut sort de la pluja que neteja l’aire. Això sí, deixa un ambient xafogós i carregat com el d’un bany de vapor. Però sense eucaliptus.


Per cert, hem vist dues vaques “pasturant” pel barri de Colaba. Sí, ja sabem que és el que tothom diu: l’Índia és un país de contrastos. Suposem que amb un parell de dies més deixarem de contar-les.

Anna i Felip

Foto 1: Interior de l’estació Chhatrapati Shivaji
Foto 2: Un carrer al barri de Colaba
Foto 3: El Azad Maidan inundat, és un parc on juguen a cricket.